He tingut l’oportunitat de llegir l’article que en Xavi Garcia ha escrit al seu bloc, titulat “Maestria en Mediocridat” i m’he vist, no fa gaires dates, en una situació d’arrossegament cap a la mediocritat que imposen els jugadors. És possible que pitjor encara, ja que, aquesta mediocritat que proposa en Xavi al seu article, consisteix en no treballar al màxim en cada esforç, i en el meu cas, rebre el màxim d’esforç i concentració per part dels jugadors hagués significat assolir els objectius, al menys en part. Vull dir també, abans de passar a contar el cas, que els responsables no son sempre els jugadors. Els entrenadors, moltes vegades conviden a aquesta baixa intensitat i concentració al treball per part del seu grup i els efectes els sofreixen altres: els entrenadors de les categories superiors o de l’equip sènior que l’ha de convocar per un partit concret, els monitors d’un campus de perfeccionament etc...
Fa algunes setmanes, coincidint amb l’ultima de l’any, el meu company i amic Martí Vives (mjvpbasket.blogspot.com) coordinà un campus de tir que es duia a terme a l’hora a S’arenal (Toni Servera) entre les 10’00 i les 13’00, i a Felanitx (Guillem Timoner) entre les 16’00 i les 19’00. Com a monitors del campus hi havia gent de sobrada experiència: Mónica Frau, Pau Tomàs, Joan Alomar, en Martí i jo mateix a S’Arenal, i repetíem en Martí i jo a Felanitx junt a Pep Rosselló, Maria Sánchez i Damià Rigo. La feina era la mateixa als dos campus, però no les sensacions un cop acabades les sessions.
Mentre a S’Arenal resultà relativament fàcil assolir els objectius de la sessió, de l’horabaixa a Felanitx, jo me’n anava decebut amb el que, alguns dels jugadors del meu grup (no seria just dir que tots) havien assimilat i incorporat al seus mecanismes de treball del concepte del tir. La raó? No estan acostumats a haver de fer les coses bé i al màxim d’exigència cada cop, cada exercici, cada entrenament a tots els entrenaments de la setmana. Si be es cert que esperàvem diferències de nivell, cosa per altra banda molt normal i respectable, l’actitud al treball et mantenia conscient de a on eres en aquell moment fent la feina programada per el dia. Bastava contar la quantitat de vegades que s’havia de demanar atenció a la sessió de vídeo, a un lloc i a l’altre. Falta de interès?, no, “maestria en mediocritat”. Fent les coses així son importants als seus equips. Perquè esforçar-se per millorar?
He tenido la oportunidad de leer el artículo que Xavi Garcia ha escrito en su blog, titulado “Maestria en Mediocridad” y me he visto, no hace demasiadas fechas, en una situación de arrastramiento hacia la mediocridad que imponen los jugadores. Es posible que peor todavía, ya que, esta mediocridad que propone Xavi en su artículo, consiste en no trabajar al máximo en cada esfuerzo y en mi caso, haber recibido el máximo de esfuerzo y concentración por parte de los jugadores, hubiera significado conseguir objetivos, al menos en parte. Quiero decir también, antes de narrar el caso, que los responsables no son siempre los jugadores. Los entrenadores, muchas veces invitan a esa baja intensidad y concentración en el trabajo por parte de su grupo y los efectos los sufren otros: los entrenadores de las categorías superiores o del equipo senior que tiene que convocarle para un partido concreto, los monitores de un campus de perfeccionamiento, etc…
Hace algunas semanas, coincidiendo con la última del año, mi compañero y amigo Martí Vives (mjvpbasket.blogspot.com) coordinó un campus de tiro que se celebraba a la vez en el Arenal (Toni Servera) entre las 10’00 i las 13’00 y Felanitx (Guillem Timoner) entre las 16’00 y las 19’00. Como monitores del campus había gente de sobrada experiencia: Mónica Frau, Pau Tomàs, Joan Alomar, Martí y yo mismo en S’Arenal y repetíamos en Felanitx Martí y yo junto a Pep Rosselló, María Sánchez y Damià Rigo. El trabajo era el mismo en los dos campus, pero no las sensaciones una vez acabada la sesión.
Mientras en S’Arenal resultaba relativamente fácil conseguir los objetivos de la sesión, de la tarde en Felanitx yo me iba decepcionado con lo que, algunos jugadores de mi grupo (no seria justo decir que todos) habían asimilado e incorporado a sus mecanismos de trabajo del concepto del tiro. La razón? No están acostumbrados a tener que hacer las cosas bien y al máximo de exigencia cada vez, cada ejercicio, cada entrenamiento en todos los entrenamientos de la semana. Si bien es cierto que esperábamos diferencias de nivel, cosa por otro lado muy normal y respetable, la actitud frente al trabajo te mantenía consciente de dónde estabas en aquel momento trabajando el programa del día. Bastaba contar la cantidad de veces que tenia que pedirse atención en la sesión de vídeo, en un lugar y en el otrointerés? No “maestría en mediocridad”. Haciendo las cosas así son importantes en sus equipos. ¿Para que esforzarse en mejorar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada