A LA MEVA DONA LI AGRADA EL FUTBOL

Minut 3 del partit del Barça a la Catedral contra l’Atlètic de Bilbao. N’Adriano, fa un “xut” des de la part frontal de l’àrea petita a l’alçada del punt de penal, la pilota li passa per baix al porter, però la reten en dos temps. Ella, al sofà del costat, comença a queixar-se de l’actitud del Messi per no arribar a la rematada, -mira’l, es que ja li val...- Els propers 87 minuts seran un infern. Emulant aquell antic anunci de televisió que anunciava una cadena privada, he de dir que “A mi mujer le gusta el futbol”.

Soc entrenador de bàsquet des dels setze anys. Quan vaig conèixer a la persona amb la que ara porto 18 anys, ja ho era i ella sempre m’ha seguit  i acompanyat als partits.

La nostra filla, també juga al bàsquet. En distintes etapes, pot fer 5 anys que juga. O un o l’altre, l’acompanyem als entrenaments i els veiem, a més d’anar a veure els partits que juga, òbviament.

A casa es veuen els partits que fan a la televisió, no només els que passen als canals nacionals, sinó els que passen als autonòmics, inclòs els de NBA quan no hi ha lockout. Els vídeos dels partits, que per la meva condició d’entrenador, he de revisar per preparar la setmana d’entrenaments, referents als partits que hem jugat o dels equips contra els que hem de jugar, també els veiem amb el DVD per la televisió.

Vull dir amb això, que de bàsquet, a casa, en mastega prou. L’entén, el coneix i li agrada. Però també li agrada el futbol. Que hi hem de fer. No me pareix malament, quedi clar, però, i si li agrada més que el bàsquet?

Coneix tots els noms del camps de futbol on juguen tots els equips de la LFP. Sap el nom dels jugadores de tots els equips i també sap perquè no juga algú. Quan li demanes ella contesta “acumulació de targetes”, oh, està lesionat, té... que sé jo. Jo compraria loteria, ella faria quinieles.

Es queixa dels arbitres... cridant-los pel seu nom!!. Sap dades del tipus... que avui en Messi no marcarà. Quan li demanes el perquè, contesta... doncs perquè a la Catedral no ha marcat mai., o... la gespa es llarga i, a pesar de ploure, han regat abans... O alguna cosa així. Vaja, que sap el que diu. Per favor, que pot explicar perfectament el que és un fora de joc.

Ens acaben de marcar un gol: ja la tenim malhumorada. Els veïnats de baix es posen com boixos de fer renou (son molt del Madrid) i amb això va i diu, -ala ja ha acabat el record d’en Valdés-. Però als dos o tres minuts el Barça empata, es posà... ooeee, oeoeoe, oooeeeee, oooeeee, a veure si la senten els madridistes. Amb la bufanda al coll, eh. Perquè a més... si, si, si... és molt del Barça. Molt. Però del Barça de futbol. I d’en Pujal i les seves transmissions, l’idolatra. Com anècdota contar, que en una escapada a Barcelona, amb motiu de la recollida de la seva llicenciatura a l’acte que organitza la UOC, entre un Barça - Villareal a l’estadi i un Barça – Olimpia Lubjana al palau, sabeu on anaren?, doncs si, ho heu endevinat. Amb el “bocata” i tot i després de fer una comèdia brutal per aconseguir entrades.

Esgrimeix com a excusa que el fet de haver fet feina, gaire be sempre, amb homes, i per tal de no quedar fora de les tertúlies de temps perdut, fent la cigarreta o berenant, va haver de endinsar-se en el món del “balompie”.

Alguna Copa del Rei de bàsquet hem vist en directe al pavelló (Vitòria, Bilbao) i l’he sentida dir –que se calle ese numero 9- quan en Felipe Reyes es queixa, per tant també ho viu amb molta passió. 

Me falta fer una enquesta als seguidors que venen a veure els partits al Toni Servera, per saber amb quina mena d’actitud viu els partits de l’equip EBA (els del cadet femení del Sant Josep, ja ho sé jo), però no ho faig. Se que la seva prudència i coneixement no permetrà que ningú pugui saber el que pensa. Després me demanarà el perquè d’un canvi o el perquè no d’un temps mort. Però a casa.

   

Segon gol d’en Messi!!, golasssss. Dic jo. Que va... diu ella, ha estat fora de joc. Efectivament... el linier ha alçat la banderola. Li agrada el futbol. El bàsquet l’estima. Com ha d’ésser.