BÀSQUET

BÀSQUET

divendres, 15 de juliol del 2011

LA PIZARRA EN EL ARMARIO

Hoy la he guardado. Como cada verano, no sé si volveré a sacarla de su envoltorio, bien porque la cambiaré (me apetece una de estas personalizadas) bien porque no tendré que usarla. Ahora son momentos de cambio. La norma no se sucede año tras año sin más. Se erosiona y cambia su forma. Esta época del año tiene esto, no sabes que te encontraras cuando vuelvas, si es que vuelves. Me voy de vacaciones sin proyecto (no es una queja, es un hecho) pero…

Ahora lo que toca es cambiar el chándal por un bañador, las pistas por las playas, el balón por una caña  de cerveza y el bloc de entrenamientos por un libro. Aunque lo más difícil es vaciar la cabeza. Un conocido exjugador me dijo un día conversando a manteles “… los entrenadores lo sois para siempre y durante todo el tiempo…” y realmente tengo que reconocer que es cierto. Veremos que nos traerá el futuro.

Lo que está claro es que “el tiempo es demasiado valioso como para emplearlo allí donde nunca se va a llegar” (psicobasket CXLVI), por lo tanto miremos hacia delante y que este no se escurra entre los dedos. Trataré de vivirlo lo más intensamente posible. Atendiendo a algunos compromisos propios del verano (despedidas, bodas y otras reuniones) pero disfrutándolo con los míos.

El baloncesto siempre estará ahí y, quién sabe… Si tengo que correr para coger ese tren lo haré. Si me pasa por detrás, simplemente no lo veré.

Respecto a este, mi blog, mi válvula de escape, la víctima de mi inspiración, también estará en “holidays mode” (me encantó el comentario feisbuquero de un jugador), a no ser, claro, que me asalten unas ganas locas de escribir o de dar muestras de que sigo teniendo pulsaciones.

Feliz verano a todos. Hasta dentro de un mes.

dilluns, 4 de juliol del 2011

EL TEMPS POSA A CADASCUN AL SEU LLOC

Ahir es va donar per finalitzada la temporada al club Bahia San Agustí. Ahir, després del sopar, amb la projecció d’un emotiu vídeo musical composat per les millors imatges de la que, sens dubte, ha estat (esperem que només fins el moment) la millor temporada del club, finalitzava aquesta i començava ja la propera.

Des de la participació del mini masculí al campionat d’Espanya oficiós per invitació i amb una més que destacada competició per part de l’equip, passant per el campionat d’Espanya infantil masculí a terres canàries, i el de cadet femení a l’Aragó, fins a la participació de l’equip de primera nacional femenina a la fase d’ascens a Lliga Femenina 2 i la participació de l’equip d’EBA a les eliminatòries per ascendir a LEB Plata, amb el resultat de l’ascens esportiu, tot plegat comporta una temporada amb una difícil, molt difícil lectura: millorar-la a la 2011-2012.

Però de tots els equips, la situació més complicada la viu l’EBA.

Com a jugadors de formació, tots els components de l’equip, han participat a campionats de Província i d’Espanya, guanyant bastants d’ells alguna competició interprovincial i nacional, fites que fan que et sentis com la persona mes important del mon per uns dies. Haber estat formats a clubs molt competitius te aquestes coses. Fins i tot noltros, els entrenadors, hem participat en aquest tipus d’esdeveniments, primer com a jugadors i després com entrenadors i també ens hem sentit els millors. Molt poques son les oportunitats en les que els entrenadors com a tals pensem per a noltros mateixos “serà veritat que soc bo?”. Guanyar una competició, la que sigui, ho fa. Però després de finalitzada la temporada, arriba l’estiu i després l’hora de començar de nou a entrenar. En alguns casos a un grup de més edat passant de cadets a junior, a un grup femení deixant de banda el masculí o a l’inrevés, gaudint durant l’estiu del que has assolit. Perquè es així. Es el procés normal a una categoria de formació.

A la categoria EBA i per extensió a les altres sènior, a banda del reconeixement dels directius, medis de comunicació (alguns), afició i entre els mateixos membres de l’equip en un acte de recolzament, es gaudeix del que has assolit durant la temporada següent. Però la fita de l’equip que entrenem en Martí i jo no ho podrà fer. Aquesta temporada no podrà ser.

El club, encapçalat pel seu president, una de les persones que mes ganes tenia (i té) de jugar a la LEB Plata, explicà els motius pels que no s’assoleix l’ascens, en roda de premsa el passat dia 29 de juny. Punt.


Ell mateix, es va reunir amb la plantilla en acabar el sopar. Els que estarem presents a la reunió escoltarem d’una persona que sempre, sense excepció, argumenta amb seny els seus actes, les innecessàries explicacions del perquè d’aquesta renúncia. Aquestes no eren un munt de lletres a un paper, no era un comunicat oficial, no es tractava de fer públic res. La reunió fou al vestidor i ja coneixeu els meus principis respecte a això. Només diré que ara a la plantilla sabem com es sent.

Aquest equip, aquest club ha estat de LEB Plata 25 dies. Algun dia hi estarà, al menys, tota una temporada. “El temps posa a cadascun al seu lloc”.