El Senyor dels Anells

20 anys de Phil Jackson han acabat avui. Des de el seu primer títol amb els Bulls de Chicago a la temporada 1990-91 (la seva segona temporada) i fins a la temporada pasada, la 2009-2010, descansant a la 1998-1999, onze anells de la NBA. No ens deixem però els dos anells que te com a jugador dels New York Knicks. (1969-70 i 1972-73) te ben guanyat el mal nom. Doncs ja s’ha acabat

Ahir  quan va acabar el partit a la pista de Dallas i després d’haver encaixat una dolorosíssima derrota per 89-122 contra els de Nowisky, Chandler, Terry, Kidd i com no, els de  Mark Cuban, i el vaig veure partir cap els vestidors i la zona mixta, amb els comentaris del Daimiel dient el que ja tothom sabia que passaria en cas de perdre, vaig sentir un gran buit. (que per cert, m’agradaria molt saber que nassos el va dir quan es creuaren a la pista, pareixia un “fot-te”, amb unes altres paraules clar).

Només dues altres vegades me he sentit com ahir. La primera quan el “Magic Johnson” va fer públic que era portador del virus de la sida i que deixava els Lakers i el bàsquet. L’altra, quant en Michael Jordan es va retirar per segona vegada dels Bulls (la primera va provar fortuna durant mitja temporada als Sox jugant al beisbol).

Els entrenadors admirem al Phil Jakson. Fidel al seu sistema, amb un tipus de jugador molt determinat als seus “rosters” per fer efectiu el tan esmentat “triangle ofensiu”, i a la vegada no entenem com es pot estar tant tranquil sempre. També es conegut com el “Mestre Zen”, per la seva filosofia de la vida. Però sobre tot, i parlant en primera persona, els que encara tenim moltes coses a guanyar perquè, gairebé no hem guanyat res mai, admirem la seva trajectòria. Ningú podia imaginar que el record de 9 anells de Red Auerbach amb els Celtics de Boston seria polvoritzat  per algú al basquet modern.

A les pistes de la NBA, ja no hauran de preparar la seva gran cadira ,que pareix ésser pesa una animalada, i haurem de esperar a veure qui el substitueix, però no als Lakers, sinó al rol. Al rol de l’entrenador referència, de candidat segur al campionat, al creador d’una tendència basquetbolística.  Allò que a alguns entrenadors ens agradaria assolir, que no es més que un equip de bàsquet envoltant un entrenador. Això es el que ha fet en Phil Jackson.

Pareix que Dallas te molts dels números  (per cert, Rick Carlisle  no es sembla massa a Jim Carrey?), però a mi no me molestaria que tornessin a ser els Bulls, es més crec que m’agradaria molt.

Sort Phil, he gaudit molt, moltes gràcies.