Es el moment

Fa poc més de dos mesos, concretament l ‘11 de març del present any,  vaig publicar en aquest bloc, un article al que vaig batiar “Jugar per ascendir, ascendir jugant” i on parlava, precisament, de com gestionar un ascens.

Partint de les vivències d’un reconegut entrenador als ascensos que adornen el seu farcit currículum, i a mode d’autocrítica, vaig contrastar allò que comentava en Valdeolmillos, respecte al que havíem fet noltros i seguint un model, direm “correcte” (vist l’èxit a la seva carrera), el que era necessari canviar respecte de les fases d’ascens a les que havíem pogut assistir en aquestes últimes temporades, l’equip de S’Arenal de lliga EBA al que entrenem en Martí i jo mateix.

Poc temps ha hagut de passar per adonar-se’n que, tot allò que comentava al article es ben cert i, desgraciadament, no soc una persona mediatitzada i famosa, a més de no saber escriure, perquè de ser així, segurament aquest article l’hagués llegit més gent i hauria tingut més calat.

Noltros, l’equip, ens reunim entre les quatre parets del vestidor setmanalment i parlem de moltes coses. Parlem de bàsquet, del bàsquet de l’equip i del dels altres equips, i de tot allò que no es bàsquet però que es susceptible d’afectar al nostre joc. Tractem de trobar solucions als problemes que se’ns plantegen i procurem mantenir una estabilitat emocional adient als reptes que s’acosten i un nivell de concentració molt alt per mantenir la cohesió del grup i així poder minimitzar les errades i superar els punts d’inflexió negatius. La tendència  a magnificar les errades en moments de molta tensió, es humana, però noltros ho evitem reunits al vestidor.

Un cop preparats per afrontar el següent partit, com el mes important de la temporada, però des de la tranquil·litat del potencial que te l’equip per desenvolupar un gran bàsquet, com hem demostrat durant la temporada i no des de l’obligació imperiosa de guanyar, mantenint les senyes d’identitat que ens han portat a la situació en la que ens trobem, sortim a la pista a mantenir la qualitat física, tècnica i tàctica que necessitem per competir al millor nivell.     

Ara bé, l’ascens no l’assoleixen o no les 14 persones que estem als entrenaments. L’ascens o l’intent d’ascens l’ha d’afrontar el global del club i el seu entorn. Això de “si es guanya guanyem tots i si es perd, es l’equip qui ho fa” es injust, perquè si be es cert que els que fiquen les cistelles i els que juguen son els membres de l’equip, també ho es que, només qui tira pot errar i només qui decideix es pot equivocar.

Ja estem en farina, que es diu. Ja som on volíem tots. Ara hem de jugar. Jugar a la pista contra els altres equips, i provar de guanyar a l’altre equip. Res més.