JO TAMBÉ HO VULL

139-137 final!!. 3 pròrrogues!!. Brutal!!. Ja ho podríem tenir això per aquí. Per aquí tenim equips que, a vegades, en fiquen 60. Ara que els començàvem a tenir tan propers i s’entornen anar. Es tornen allunyar basquetbolísticament parlant. Pel demés sempre han estat molt enfora.

Hi va haver una època on el bàsquet de l’NBA es mirava de reüll, veient el que feien amb admiració i amb la quasi certesa, que mai no hi hauríem de competir amb ells. No per un tema de nivell, (això ja ni es discutia) sinó perquè ells eren els “americans” i la resta d’Europa formava part d’un altre bàsquet. Ells no jugaven contra els que no eren “americans”. Però la selecció dels EE.UU als Jocs Olímpics de Los Angeles 84, formada amb jugadors de mel i sucre pobrets, que miraven de començar, no eren els “americans”, no calia tenir por. Aquests que ens tocaven a la final: Pat Ewing, Chris Mullin, Wayman Tisdale, Michael Jordan, Sam Perkins, Alvin Robertson, Jon Koncak, Steve Alford, Leon Wood, Joe Klein, Jeff Turner i Jim Waterhouse, eren “universitaris”. Pobres nins. A aquests si que els guanyem. 

Llògicament perdérem. Jo diria que amb certa facilitat.

A les 4 del matí com un “campeón” davant de la televisió veient com ens ficaven un clar 96-65, però gaudint de bon bàsquet i de la primera medalla de plata de la història del bàsquet nacional. Ens estaríem acostant?

Pels clàssics i romàntics d’aquest esport en general i d’aquest partit en particular vos deix un trosset del partit a l’inici. Val la pena veure-ho, pels jugadors de la selecció nacional (ara comentaristes), pel cinc inicial dels “universitaris aquests” i pels seus pantalons de xandal.  

  

I tant que ens estàvem acostant. Haurien de passar, però, una sèrie d’anys per poder dir que el bàsquet ACB era proper, al menys, al bàsquet dels “americans”. Fins que una colla d’infants que ja eren campions mundials a categories base, arribaven a la selecció absoluta. Però entre i entre el bàsquet americà, va començar a importar jugadors europeus per les seves franquícies. Els tristament desapareguts Fernando Martín i Drazen Petrovic (emocionant document l’amés per C+ “hermanos y enemigos”) , romperen les fronteres de l’escepticisme que hi havia allà i seguidament, Toni Kucok, Dino Radja, Vrankovic, Vlade Divac, Tikonenko, Sasha Jordjevic, Nenad Krstik, Andrei Kirilenko, Dirk Nowiski, Toni Parker, Boris Diaw, i els ACB Pau Gasol, Raül López,  José Manuel Calderón, Jorge Garbajosa, Juan Carlos Navarro, Rudy Fernández, Marc Gasol i en Fran Vázquez al draft (després en va renunciar) foren reclutats entre d’altres (anomenar a tots es molt complicat) per jugar a la millor lliga del mon. Les distàncies es començaven definitivament a reduir.

Un campionat del mon i una nova plata a uns jocs olímpics ho confirmà. El bàsquet fiba, l’ACB com a bàsquet (es important salvar les distàncies en quan a qualitat física dels jugadors), no hi tenia res a envejar a l’NBA. Inclòs ells, saltant-se la norma que les competicions europees adquirissin normes seves, implantaren la defensa en zona a la seva competició.  

  

Es tornen allunyar. Allà tenen una mica mes clar que aquí, que el be a protegir son els jugadors amb una certa elegància al joc i al propi joc. Jugadors capaços d’inventar cistelles només pel fet de tenir una pilota a les mans. Virtuosos de la pilota, del “dribling”, del tir o de l’esmaixada, però gent que omple pavellons. Jugadors que donen sentit a que una persona es gasti 150$ amb una entrada, unes crispetes, dues salsitxes i dues cerveses.

Aquí, el be a protegir és el bàsquet de molt, molt, moltíssim contacte. El bàsque destructor. A veure qui, amb les armes que sigui, es capaç d’aturar al Navarro, al Carrol o al Mirotic. A veure qui es capaç de destruir el basquet poc especulatiu del barça o del Caja Laboral. I així ens veiem contemplant partits de menys de 60 punts per equip. Siiii, oh, oh, emocionantíssim, però jo el veure per la televisió en tot cas. Jo no trec una entrada per veure 100 punts entre els dos equips, i que dels cent, 50 siguin de tir lliure.

Les defenses han de deixar d’estar per a sobre dels atacs. Els físics dels jugadors cada cop son mes dominants per la defensa i necessitem que sigui a l'inrevés, que siguin  dominats per l’atac. Necessitem saber que volem: Nance o Lambier, Artets o Koby, Gasol o Gortat, Riky o Perperoglu, (amb això no vull dir per res que no hi puguin estar tots els jugadors esmentats) i quan ho tinguem clar, marcar els criteris. 

 

 

Al moment en que estem, que s’ha evolucionat prou com per a desenvolupar l’ “instant replay” seria molt trist haver de recórrer a ell, per comprovar si hi ha hagut la falta dins de temps i poder tirar dos tirs lliures par part de l’equip que la rep, en lloc de poder saber si el tir curt o la safata es bona.

 Només una reflexió. Estàvem molt prop i ens estem allunyant. 139-137 de Lakers vs. Suns, després de tres pròrrogues (112-112, al temps reglamentari, 121-121 a la fi de la primera pròrroga, 130-130 a la fi de la segona) o, per contra el 49-48 del Manressa Alicant de fa poques jornades. I no vos faceu la típica pregunta: Que t’estimes més un partit 50-51 resolt a l’últim segon o un 95 – 110 on els últims 8 minuts no hi ha hagut partit?, perquè la qüestió no es si fa mes mal un cosa al genoll o una als c......