NO DUBTIS, MILLOR EQUIVOCA'T/ NO DUDES, MEJOR EQUIVÓCATE

Canvi d’entrenador a Màlaga. He de dir que soc un gran admirador de n’Aito Garcia Reneses. Crec que és un referent per a molts entrenadors que hem pogut seguir la seva trajectòria. Els seus sistemes de entrenament i la seva filosofia de joc,  molts dels seus moviments en atac, tots amb una mescla perfecte entre la practicitat i la aplicabilitat als jugadors de que disposava en cada moment, son tinguts en compte, ja no en el panorama “basquetbolístic” del país a qualsevol nivell, sinó a la mateixa ACB. Son molts els entrenadors i tendències de joc que sorgeixen a partir de la seva figura. Un gran Entrenador.

Però dit això, la substitució ja no podia esperar més. L’última derrota a casa contra Gran Canària no fa més que ratificar el perquè de tot plegat: 50 punts a casa. 105 en varen fer al debut d’en Xus Mateo també a casa. En aquesta diferència hi ha alguna cosa més que el canvi d’entrenador.

Unicaja ha estat tirant amb una potencial mitjana de punts de 142’7 per partit i n’ha fet 71’5. Es un molt acceptable 50% d’efectivitat. Tal vegada haurien d’haver tirat per fer-ne 200. Es cert que al partit del debut del nou entrenador a casa esva tirar amb els mateixos números, però amb un 68% en tirs de 2 i amb un 59% en tir de 3. Tal vegada això és indicador que el “corsé” que portava l’equip era molt gros i estret. S’haurà de veure si en realitat el bo d’en Xus Mateo els ha llevat els lligams o ha estat flor d’un dia, provocat per les ganes de agradar de l’animal més egoista de la terra –el jugador-. Tota una segona volta (ja duen un partit) per agafar posició de play off i aclarir tot això els col·locarà al seu lloc, però el que si es cert es que la millor anotació de la temporada amb n’Aito, 89 punts (a Badalona per guanyar), està acompanyada per fins a 7 vegades sense arribar a 70 punts, entre les jornades 6 i 17, es a dir, en 11 partits, 7 vegades han ficat menys de 70 punts, tot i tirar amb un 50% d’encert.

Jo ho tinc claríssim: Si els percentatges son alts, perquè son alts, i si son baixos, perquè son baixos, però de cap manera es pot tirar per fer 100 punts i fer-ne 50. D’alguna cosa han de servir les estadístiques.

Normalment aquestes diuen que: (el meu amic Koldo ho diu molt) si jo tinc un pa i tu no en tens cap, en tenim mig per hom. Es a dir: no serveixen per rés. Però en alguns casos no és així. Si un tirador te un 50 per cent d’encert i ha fallat el primer tir, el proper va dins. Possiblement els dos següents vagin dins. Ens hem de quedar sense saber-ho?

La meva màxima és: “Es pitjor una errada per dubtar i no fer res, que per prendre una decisió equivocada o no correcte”. Si no es tira no es falla, esta clar, però si no tires no fiques i si no fiques, perds. Els records per baixa anotació haurien d’ésser anecdòtics i la conseqüència d’un mal joc. No s’ha de provar de batre’ls de nou.

Cambio de entrenador en Málaga. Tengo que decir que soy un gran admirador de Aito García Reneses. Creo que es un referente para muchos entrenadores que hemos podido seguir su trayectoria. Sus sistemas de entrenamiento y su filosofía de juego, muchos de sus movimientos en ataque, todos con una mezcla perfecta entre la practicidad y la aplicabilidad en los jugadores de que disponía en cada momento, son tenidos en cuenta, ya no en el panorama “baloncestístico” del país a cualquier nivel, sino en la propia ACB. Son muchos los entrenadores y tendencias de juego que surgen a partir de su figura. Un gran entrenador.

Pero dicho esto, la sustitución no podía esperar mas. La última derrota en casa contra Gran Canaria no hace mas que ratificar el porque de todo: 50 puntos en casa. 105 metieron en el debut de Chus Mateo también en casa. En esta diferencia hay alguna cosa mas que un cambio de entrenador.

Unicaja ha estado tirando con una potencial media de puntos por partido de 142’7 por partido y ha metido 71’5%. Es un muy aceptable 50% de efectividad. Tal vez deberían haber tirado para 200. Es cierto que en el partido del debut del nuevo entrenador en casa se tiró con los mismos números, aunque con un 68% en tiros de 2 y un 59% en tiros de 3. Tal vez eso es indicador de que el corsé que llevaba el equipo era muy grande y muy estrecho. Habrá que ver si en realidad el bueno de Chus Mateo les ha quitado las ataduras o ha sido flor de un día, provocado por las ganas de gustar del animal mas egoísta de la tierra –el jugador-. Toda una segunda vuelta (ya llevan un partido) para alcanzar posición de play off y aclarar todo esto los colocará en su lugar, pero lo que si es cierto es que la mejor anotación de la temporada con Aito, 89 puntos (en Badalona para ganar), esta acompañada por hasta 7 veces sin llegar a los 70 puntos, entre las jornadas 6 y 17, es decir, en 11 partidos, 7 veces han metido menos de 70 puntos, a pesar de tirar con un 50% de acierto.

Yo lo tengo clarísimo: Si los porcentajes son altos, porqué son altos y si son bajos, porque son bajos, pero de ninguna manera se puede tirar para hacer 100 puntos y meter 50. De algo tienen que servir las estadísticas.

Normalmente estas dicen que: (mi amigo Koldo lo dice mucho) si yo tengo un pan y tu no tienes ninguno, entonces tenemos medio cada uno. Es decir: no sirven de nada. Pero en algunos casos no es así. Si un tirador tiene un 50 por ciento de acierto y ha fallado el primer tiro, el próximo va dentro. Posiblemente los dos siguientes vayan dentro. ¿Tenemos que quedarnos sin saberlo?.

Mi máxima es: “Es peor un error por dudar y no hacer nada, que por tomar una decisión equivocada o no correcta”. Si no se tira no se falla, esta claro, pero si no tiras no metes y si no metes, pierdes. Los récords por baja anotación tendrían que ser anecdóticos  y consecuencia de mal juego. No hay que intentar volver a batirlos.

OBJECTIU BALCÀNIC / OBJETIVO BALCÁNICO

Aquesta temporada no me puc queixar. Estic treballant bàsquet de tots els nivells. Treballant-ne i veient-ne. Es un luxe a l’abast de no molta gent, i l’aprenentatge és brutal. A més d’entrenar a l’equip d’EBA , estic iniciant al bàsquet un grup de nines i nins de Petra i Porreres. També vaig a veure entrenaments de l’equip infantil on juga na Marta, (la nostra filla) i d’altres equips que desenvolupen les seves sessions abans que en Martí i jo comencem amb la nostra tasca al Toni Servera. Puc dir doncs, que estic en contacte amb el bàsquet en general i que, sobre tot aquesta temporada, n’estic veient i treballant-ne molt, sobre tot de base que, llevat dels campus en els que faig feina a l’estiu, feia prou temps que no tocava. Fer feina amb nines i nins a diari, m’està resultant una experiència molt enriquidora, però els entrenaments d’equips que estan en formació i que ja estan competint, en molts casos me decep. La última faceta en la que particip és  que també soc formador ( no puc considerar-me professor) de entrenadors per a la federació de bàsquet de les Illes Balears.  

A les dues últimes convocatòries dels cursos d’iniciació, m’he encarregat de l’assignatura de tècnica individual i la perspectiva es molt curiosa. Decep veure per les pistes allò que procuro recalcar als alumnes perquè no ho facin mai. Haurien de tenir en compte que NO es pot pretendre que els jugadors executin sempre allò que els entrenadors diuen. Per molt que vulguin, si no s’ha explicat en que consisteix o com es fa, no ho faran. I després, “obri el camp”, “més ràpid” i “ venga, venga, vamos vamos” (sempre en castellà), son expressions que haurien d’estar prohibides a la formació. Cap aporta res als jugadors. Cap.

Però sobre tot el que més me decep és l’objectiu de l’entrenament i dels exercicis. La majoria no en te. Es fonamental que hi hagi un objectiu clar a la programació de la setmana, a la confecció de l’entrenament, de la sessió i a l’execució de l’exercici, per ser conseqüent i  estricte en les correccions a fer. Si no es així es cau en contradicció i l’errada es greu. Per posar un exemple senzill: a un equip sènior el pots posar a tirar lliures, perquè segurament els faran be, mes enllà que els entrin o no. El moment en que estiguin col·locats a dins la sessió, variarà l’objectiu de l’exercici. A un equip de formació NO, repeteixo, NO el pots posar a fer tir de cap tipus, i menys tirs lliures amb la importància que tenen, si no estàs disposat a corregir tot allò que es faci malament. I normalment son moltes coses, sense entrar en la composició d’un exercici de tir.

Veig a més massa exercicis de tipus col·lectiu. Molt dos contra dos i tres contra tres. Crec que es una errada molt greu, que els entrenadors facin fer exercicis col·lectius sense que els jugadores o jugadores siguin capaços de fer be, el mínim de coses que fan falta per jugar aquestes situacions. Es a dir: si per jugar un dos contra dos fa falta saber botar la pilota amb les dues mans, fa falta saber passar la pilota correctament, fa falta saber tirar a cistella de mitja distància i fer entrades per els dos costats, a més de fer falta defensar al jugador/a que duu la pilota i al jugador/a que no duu la pilota i totes aquestes coses no es fan correctament, es impossible que amb aquest dos contra dos o un tres contra tres algú millori. L’objectiu dels exercicis col·lectius es que posem en pràctica el que saben fer individualment en benefici del grup, es a dir, tècnica individual aplicada a les circumstàncies, es a dir, tàctica individual. Per tant entrenadors de la base, primer: organitzeu les setmanes i els entrenaments amb un objectiu, amb exercicis que per si sols ja tinguin un objectiu i dediqueu els esforços a que l’objectiu es compleixi. Segon: dediqueu més temps a la tècnica individual, cuidant els petits detalls, la forma i velocitat d’execució i amb una progressió lògica, de 1 a 10, de 0 a 100, de la "a" a la “u”. El benefici es traduirà en jugadors que sabran fer “BE” moltes coses individualment. Enriquiu als jugadors, doneu-los arguments per poder resoldre situacions. Mireu als balcànics. 

Esta temporada no puedo quejarme. Estoy trabajando baloncesto de todos los niveles. Trabajándolo y viéndolo. Es un lujo al alcance de no mucha gente i el aprendizaje es brutal. Además de entrenar al equipo de EBA, estoy iniciando al básquet a un grup de niñas y niños de Petra y Porreras. También voy a ver entrenamientos del equipo infantil donde juega Marta, (nuestra hija) y los de otros equipos que desarrollan sus sesiones antes que Martí y yo empecemos con nuestro trabajo en el Toni Servera. Puedo decir pues, que estoy en contacto con el baloncesto en general y que, sobre todo esta temporada, lo estoy viendo y trabajando mucho, sobre todo de base que, al margen de los campus en los que trabajo en verano, hacia bastante tiempo que no tocaba. Trabajar con niñas y niños a diario me está resultando una experiencia muy enriquecedora, pero los entrenamientos de equipos que están en formación y compitiendo en muchos casos me decepciona. La última faceta en la que participo relacionada con el baloncesto es que también soy formador (no puedo considerarme profesor) de entrenadores para la federación de baloncesto de Baleares.

En las dos últimas convocatorias de los cursos de iniciación, me he encargado de la asignatura de técnica individual y la perspectiva es muy curiosa. Decepciona ver en las pistas aquello que procuro recalcar a los alumnos para que no lo hagan nunca. Tendrían que tener en cuenta que NO se puede pretender que los jugadores ejecuten siempre aquello que los entrenadores dicen. Por mucho que quieran, si no se ha explicado en que consiste o como se hace, no lo harán.  Y luego, “abre el campo”, “más rápido” y “venga, venga, vamos, vamos” (siempre en castellano), son expresiones que tendrían que estar prohibidas en la formación. Ninguna aporta nada a los jugadores. Ninguna.

Pero sobre todo lo que mas me decepciona es el objetivo de los entrenamientos y de los ejercicios. La mayoría no tiene. Es fundamental que haya un objetivo claro en la programación de la semana, en la confección del entrenamiento, de la sesión y en la ejecución del ejercicio, para ser consecuente y estricto en las correcciones a hacer. Si no es así se incurre en contradicción y el error es grave. Por poner un ejemplo sencillo; a un equipo senior puedes ponerle a tirar libres, porque seguramente lo harán bien, mas allá de que entren o no. El momento en el que estén colocados dentro de la sesión, variará el objetivo del ejercicio. A un equipo de formación NO, repito, NO puedes ponerle a hacer tiro de ningún tipo y menos tiros libre con la importancia que tienen, si no estas dispuesto a corregir todo aquello que hagan mal. Y normalmente son muchas cosas, sin entrar en la composición de un ejercicio de tiro.

Veo además demasiados ejercicios de tipo colectivo. Mucho dos contra dos y tres contra tres. Creo que es un error muy grave, que los entrenadores hagan trabajar ejercicios colectivos sin que las jugadoras y jugadores sean capaces de hacer bien, el mínimo de cosas que hacen falta para jugar estas situaciones. Es decir: si para jugar un dos contra dos hace falta saber botar la pelota con las dos manos, hace falta saber pasar la pelota correctamente, hace falta saber tirar a canasta de media distancia y hacer entradas por los dos lados, además de hacer falta defender al jugador/a que tiene la pelota y al jugador/a que no tiene la pelota y todas estas cosas no se hacen correctamente, es imposible que con este dos contra dos o tres contra tres alguien mejore. El objetivo de los ejercicios colectivos es que pongamos en práctica lo que sabemos hacer individualmente en beneficio del grupo, es decir, técnica individual aplicada a las circunstancias, es decir, táctica individual. Por tanto entrenadores de la base, primero: organizad las semanas y los entrenamientos con un objetivo, con ejercicios que por si solos ya tengan un objetivo y dedicad los esfuerzos a que el objetivo se cumpla. Segundo: dedicad más tiempo a la técnica individual, cuidando los pequeños detalles, la forma y la velocidad de ejecución y con una progresión lógica de 1 a 10, de 0 a 100, de la “a” a la “u”. El beneficio se traducirá en jugadores que sabrán hacer “BIEN” muchas cosas individualmente. Enriqueced a los jugadores, dadles argumentos para poder resolver situaciones. Mirad a los balcánicos.

Un Poquet de cura/ Un poquito de cuidado

A la pàgina de la federació han publicat una entrevista al Quino Salvo. Aquest entrenador que ja a la seva carrera com a jugador va estar al millor nivell, amb molts d’anys a la ACB, fa un petit recorregut pel seu currículum com a entrenador. No ès necessari dir que ès envejable i que a qualsevol entrenador, com per exemple jo, li agradaria tenir, però a les seves declaracions inicials, demostra  un total desconeixement de la resta del mon del bàsquet.

Actualment entrena l’equip del Peixe Galego del grup A-B de lliga EBA i està en tercer lloc a la classificació amb un balanç de 8-2. Dit de passada, es un bon record, però n’hi ha de millors.

Per altra banda, l’article destaca que l’esmentat Salvo duu quasi “dues dècades” a les banquetes, com un gran mèrit assolit per l’entrevistat. Voldria ressenyar que el titular d’aquest bloc esta cursant la seva 28ena temporada com a entrenador en actiu de forma consecutiva.

Però en allò que no s’hi ha mirat gaire, és amb el que diu el titular de l’article, respecte als números del seu equip. Concretament la frase és “creo que somos el equipo de Europa, que mas puntos mete por partido”. Amb els altres punts he fet unes comparances oportunistes per enlairar l’equip que ara entreno i a mi mateix, però sense malícia. Ara bé, senyor Salvo, abans de fer aquestes declaracions miri una mica la resta de equips de Europa per si de cas, que no molt enfora, al grup E, els seus 92 punt per partit queden, com a mínim, en segon lloc, ja que hi ha un equip que en fa 94 per partit, i a un, no fa gaire, nomes en va fer 59.

En la página de la federación han publicado una entrevista a Quino Salvo. Este entrenador que ya en su carrera como jugador estuvo al mejor nivel, con muchos años en la ACB, hace un pequeño recorrido por su curriculum como entrenador. No es necesario decir que es envidiable y que a cualquier entrenador, como por ejemplo yo, le gustaría tener, pero en sus declaraciones iniciales, demuestra un total desconocimiento del resto del mundo del baloncesto.

Actualmente entrena al equipo de Peixe Galego del grupo A-B de la liga EBA y  se encuentra en tercer lugar en la clasificación con un balance de 8-2. Dicho sea de paso, es un buen record, pero los hay mejores.

Por otro lado, el artículo destaca que el mencionado entrenador lleva casi “dos décadas” en los banquillos, como un gran mérito conseguido por el entrevistado. Quisiera reseñar que el titular de este blog esta cursando su temporada 28 como entrenador en activo de forma consecutiva.

Pero aquello que no ha cuidado demasiado, es lo que dice el titular del artículo, respecto a los números de su equipo. Concretamente la frase es “creo que somos el equipo de Europa que mas puntos mete por partido” . En los anteriores puntos he hecho algunas comparaciones oportunistas para ensalzar el equipo que ahora entreno y a mi mismo, pero sin malicia. Ahora bien, señor Salvo, antes de hacer estas declaraciones mire un poco el resto de equipos de Europa por si a caso, que no muy lejos, en el grupo E, sus 92 puntos por partido quedan, como mínimo, en segundo lugar, ya que hay un equipo que mete 94 por partido, y en uno, no hace demasiado, solo metió 59

Concrecions d'una mesa rodona/Concreciones de una mesa redonda

Els punts de trobada entre els entrenadors i els arbitres en les categories de formació, fou el tema que ens va proposar na Mónica i n’Alberto, encarregats de la formació contínua dels entrenadors de les Illes Balears. Els components de la mesa, Tomeu Miralles, Richi Serres, Quique Laguna i un servidor, baix la ma moderadora d’en Toni Aulí, posarem els nostres punts de vista respecte a allò que ens va preguntar l’escàs auditori que es va concentrar a la nova instal·lació de Lluchmajor.

Inicialment l’objecte del debat es va desvirtuar una mica, ja que amb les primeres preguntes, el bàsquet de formació quedava una mica al marge, però reconduït el tema, sobre tot gràcies a la intervenció d’en Bussi, present a la grada, es varen començar a concretar algunes coses, arribant a, no tots, però si alguns punts de trobada.

En primer lloc, tots coincidirem en que és imprescindible un consens entre els entrenadors més experimentats que fan feina precisament a les categories de formació i l’estament arbitral mitjançant una comissió tècnica,  respecte a com s’ha d’aplicar el reglament als partits de competició, de benjamins i iniciació (a les diades del consell), minibàsquet, infantils i cadet, tant masculí com femení.

En segon lloc, que el be a protegir en aquestes categories és el nin o jugador i no d’altres. El més important és que les jugadores i jugadors, puguin gaudir d’una classe més el dia de partit, tot això passant-ho el millor possible amb el joc i, per part dels entrenadors, els arbitres i, sobre tot i molt important, els pares!!!, potenciar als valors establerts precisament en l’hipotètic consens que demanàvem al primer punt.

Per acabar, tots coincidírem també, que no es possible que els arbitres puguin fer-se càrrec de 6 partits cada cap de setmana, per un tema de motivació, falta d’atenció i d’altres condicionants que pateix, en aquests casos, el be a protegir, es a dir, el nin.

Però jo afegiria una cosa més: estic convençut que si el fet de GUANYAR, per part dels pares i per part dels entrenadors de nins en edat de formació, en lloc d’ésser l’OBJECTIU, fos la CONSEQÜÈNCIA, la feina a la base, als fonaments del nostre bàsquet, seria molt mes sòlid i millor.

Los puntos de coincidencia entre los entrenadores y los árbitros en las categorías de formación, fue el tema que nos propusieron Mónica y Alberto, encargados de la formación continua de los entrenadores de las Islas Baleares. Los componentes de la mesa, Tomeu Miralles, Richi Serrés, Quique Laguna y un servidor, bajo la mano moderadora de Toni Aulí, expusimos nuestro punto de vista respecto a lo que nos preguntó el escaso auditorio que se concentró en la nueva instalación de Lluchmajor.

Inicialmente el objeto del debate se desvirtuó un poco, ya que en las primeras preguntas, el baloncesto de formación se quedaba al margen, pero una vez reconducido el tema, sobre todo gracias a la intervención de Busi, presente en la grada, comenzaron a concretarse algunas cosas, llegando a, no todos, pero sí algunos puntos de encuentro.

En primer lugar, todos coincidimos en que es imprescindible un consenso entre los entrenadores mas experimentados que trabajan precisamente en la formación y el estamento arbitral mediante una comisión técnica, respecto a como debe aplicarse el reglamento en los partidos de competición, de benjamines y iniciación (en las jornadas del Consell), mini básquet, infantil i cadete, tanto masculino como femenino.

En segundo lugar, que el bien a proteger en estas categorías és el niño o jugador y n u otro. Lo mas importante es que las jugadoras y jugadores puedan gozar de una clase mas el día de partido, todo esto pasándoselo lo mejor posible con el juego y, por parte de los entrenadores, los árbitros y, sobre todo y muy importante, ¡¡¡los padres!!!, potenciar los valores establecidos precisamente en el hipotético consenso que pedíamos en el primer punto.

Para acabar, todos coincidíamos también, en que no es posible que los árbitros puedan hacerse cargo de 6 partidos cada fin de semana. El que padece la falta de motivación, la falta de atención y la desgana o cansancio derivados de esta situación es, precisamente el bien a proteger, es decir, el niño.

Pero yo añadiría una cosa mas: estoy convencido que si el hecho de GANAR, por parte de los padres y por parte de los entrenadores de niños en edad de formación, en lugar de ser el OBJETIVO, fuera la CONSECUENCIA, el trabajo en la base, en los cimientos de nuestro baloncesto, seria mucho mas sólido y mejor.

Arrossegat a la mediocritat / Arrastrado a la mediocridad

He tingut l’oportunitat de llegir l’article que en Xavi Garcia ha escrit al seu bloc, titulat “Maestria en Mediocridat” i m’he vist, no fa gaires dates, en una situació d’arrossegament  cap a la mediocritat que imposen els jugadors. És possible que pitjor encara, ja que, aquesta mediocritat que proposa en Xavi al seu article, consisteix en no treballar al màxim en cada esforç, i en el meu cas, rebre el màxim d’esforç i concentració per part dels jugadors hagués significat assolir els objectius, al menys en part. Vull dir també, abans de passar a contar el cas, que els responsables no son sempre els jugadors. Els entrenadors, moltes vegades conviden a aquesta baixa intensitat i concentració al treball per part del seu grup i els efectes els sofreixen altres: els entrenadors de les categories superiors o de l’equip sènior que l’ha de convocar per un partit concret, els monitors d’un campus de perfeccionament etc...

Fa algunes setmanes, coincidint amb l’ultima de l’any, el meu company i amic Martí Vives (mjvpbasket.blogspot.com) coordinà un campus de tir que es duia a terme a l’hora a S’arenal (Toni Servera) entre les 10’00 i les 13’00, i a Felanitx (Guillem Timoner) entre les 16’00 i les 19’00. Com a monitors del campus hi havia gent de sobrada experiència: Mónica Frau, Pau Tomàs, Joan Alomar, en Martí i jo mateix a S’Arenal, i repetíem en Martí i jo a Felanitx junt a Pep Rosselló, Maria Sánchez i Damià Rigo. La feina era la mateixa als dos campus, però no les sensacions un cop acabades les sessions.

Mentre a S’Arenal resultà relativament fàcil assolir els objectius de la sessió, de l’horabaixa a Felanitx, jo me’n anava decebut amb el que, alguns dels jugadors del meu grup (no seria just dir que tots) havien assimilat i incorporat al seus mecanismes de treball del concepte del tir. La raó?  No estan acostumats a haver de fer les coses bé i al màxim d’exigència cada cop, cada exercici, cada entrenament a tots els entrenaments de la setmana. Si be es cert que esperàvem diferències de nivell, cosa per altra banda molt normal i respectable, l’actitud al treball et mantenia conscient de a on eres en aquell moment fent la feina programada per el dia. Bastava contar la quantitat de vegades que s’havia de demanar atenció a la sessió de vídeo, a un lloc i a l’altre. Falta de interès?, no, “maestria en mediocritat”. Fent les coses així son importants als seus equips. Perquè esforçar-se per millorar?

He tenido la oportunidad de leer el artículo que Xavi Garcia ha escrito en su blog, titulado “Maestria en Mediocridad” y me he visto, no hace demasiadas fechas, en una situación de arrastramiento hacia la mediocridad que imponen los jugadores. Es posible que peor todavía, ya que, esta mediocridad que propone Xavi en su artículo, consiste en no trabajar al máximo en cada esfuerzo y en mi caso, haber recibido el máximo de esfuerzo y concentración por parte de los jugadores, hubiera significado conseguir objetivos, al menos en parte. Quiero decir también, antes de narrar el caso, que los responsables no son siempre los jugadores. Los entrenadores, muchas veces invitan a esa baja intensidad y concentración en el trabajo por parte de su grupo y los efectos los sufren otros: los entrenadores de las categorías superiores o del equipo senior que tiene que convocarle para un partido concreto, los monitores de un campus de perfeccionamiento, etc…

Hace algunas semanas, coincidiendo con la última del año, mi compañero y amigo Martí Vives (mjvpbasket.blogspot.com) coordinó un campus de tiro que se celebraba a la vez en el Arenal (Toni Servera) entre las 10’00 i las 13’00 y Felanitx (Guillem Timoner) entre las 16’00 y las 19’00. Como monitores del campus había gente de sobrada experiencia: Mónica Frau, Pau Tomàs, Joan Alomar, Martí y yo mismo en S’Arenal y repetíamos en Felanitx Martí y yo junto a Pep Rosselló, María Sánchez y Damià Rigo. El trabajo era el mismo en los dos campus, pero no las sensaciones una vez acabada la sesión.

Mientras en S’Arenal resultaba relativamente fácil conseguir los objetivos de la sesión, de la tarde en Felanitx yo me iba decepcionado con lo que, algunos jugadores de mi grupo (no seria justo decir que todos) habían asimilado e incorporado a sus mecanismos de trabajo del concepto del tiro. La razón?  No están acostumbrados a tener que hacer las cosas bien y al máximo de exigencia cada vez, cada ejercicio, cada entrenamiento en todos los entrenamientos de la semana. Si bien es cierto que esperábamos diferencias de nivel, cosa por otro lado muy normal y respetable, la actitud frente al trabajo te mantenía consciente de dónde estabas en aquel momento trabajando el programa del día. Bastaba contar la cantidad de veces que tenia que pedirse atención en la sesión de vídeo, en un lugar y en el otrointerés? No “maestría en mediocridad”. Haciendo las cosas así son importantes en sus equipos. ¿Para que esforzarse en mejorar?

És el seu moment /Es su momento

Comença el torneig internacional júnior de bàsquet de l’Hospitalet, un dels més importants d’Europa. És una gran oportunitat per veure en directe als jugadors que estan a punt de donar el bot cap a l’élite o simplement ser bons jugadors de bàsquet a categories de segon nivell. Els aficionats al bàsquet estem d’enhorabona.

Recordo el primer any que vaig anar a veure un torneig Junior a Hospitalet. Uns joves mallorquins, Toni Fiol i Pedro Pons jugaven a l’equip de la penya dirigida en aquells moments per en Miquel Nolis, i al Madrid d’en Jareño, actualment entrenador de l'Iruña Navarra de leb Or , hi jugava un altre mallorquí: en Martin Ferrer. Varen córrer diferent sort. Però eren grans jugadors i a més jugadors grans. Però sens dubte millors persones.

Respecte al torneig de l’Hospitalet, m’ha sobtat la quantitat de jugadors grans, a pesar de la joventut (son jugadors júnior, nascuts als anys 1993 i 1994) que hi ha a les plantilles. La qualitat tècnica i les seves aptituds els col·locarà al lloc que es mereixen al panorama internacional  a més dels seus entrenadors, ells mateixos i, molt important, els seus pares. Però el que si està clar és que de entrada ja tenen una qualitat física que els facilita una mica més aquest camí cap a la glòria: l’alçada. No ho és tot, sinó que li preguntin al “Chichi” Creus, al Gonzalo Martinez, i d’altres, però si que es important.

Al Kimki Rus Denis Orlenko (210-1993) Pavel Sushenko (207-1993) i Alexander Balakirev (205-1993) representen l’sky line de les terres fredes de Rússia. El Cedevita croat presentarà una mica menys d’alçada, encara que en jugadors més joves, ja que els Jakov Pilic (210-1993), Filip Bundovic (205-1994), Svonimir Cutuk (205-1994) i l’encara cadet Marko Dojkic (203-1995) no hi tenen res a envejar al rusos. El Zalguiris de Kaunas només un home reialment gran. Simonas Kymantas (208-1993) serà la seva referència interior. Els equips nacionals també hi tenen a dir. El Manresa presenta al seu roster en Johan Bitjaa (207-1993) i l’hospitalet en Raul Mato (202-1993). El Reial Madrid no presenta gran alçada tampoc amb en Placide Nakdjim i en Guillermo Hernán-Gómez, ambdós 203 i del 1994. El Regal Barça pujarà una mica la mitjana d’alçada amb en Nick Spires (209-1994), Mate Borbely (207-1994), Aitor gómez (207-1993) i n’Alexander Zighulin (205-1994) la gran joia blaugrana. Ara bé, la traca final esta a Badalona, ja que a Rasmus Glarbey (208-1994), Alex Suarez (205-1993) i Antón Regal (202-1993) els acompanyarà l’angelet del Congo Bienvenue Letuni amb, atenció 227-1994!!!. L’espectacle esta servit. Val la pena anar-hi i gaudir-ho.

I al febrer la Mini Copa, enguany a Madrid, paral·lela a la copa del Rei.., però ja en parlarem.   

TORNAR DE LES VACANCES

Sempre resulta un problema, per nosaltres els entrenadors, la tornada dels jugadors, després d’un parèntesi, als entrenaments i a la competició, per molt petit que aquest sigui. Per tal que puguin descansar i gaudir d’uns dies amb les seves famílies, sobre tot aquells que son de fora de l'Illa, sols apurar en la durada d’aquest descans i deixes el temps just per poder tornar reprendre la tasca, si és possible, on la deixares.

Noltros, amb l’equip d’EBA del Platja de Palma, tenim molta sort. (Quan dic Noltros hem refereixo a en Martí i Jo). Es un grup que esta molt per feina.

Físicament hi ha algunes novetats respecte a on ho deixàrem. La lesió d’en Llorenç Llompart a l’últim partit a la pista d’Alfàs, la falta de ritme d’en Sergio, en Miki, en Berto Garcia i en Marcos i la pèrdua de pes d’en Biel Torres, s’hauran de veure contrarestades amb el magnífic estat de forma d’en Pau i en Goyo, la fortalesa d’en Berto Alzamora i la considerable millora dels seus problemes físics d’en Carlos. Però segurament el que més farà respecte a les sessions d’aquesta setmana per afrontar el dificilíssim partit de diumenge a casa contra Castelló, serà el fet d’haver acabat l’any 2010 amb una derrota abultadíssima a Alfàs del Pí, sobre tot per com es va produïr.

Tots sabem que aquest final de primera volta es molt important per mantenir la posició a la classificació, tant per l’entitat dels rivals com per les dificultats afegides que representa, per si sola, l’aturada nadalenca.

Aquesta primera setmana hem de confiar una mica amb el “a veure que passa” i a partir d’aquí millorar i créixer fins a la fí de la fase regular, que coincideix pràcticament amb l’aturada de Setmana Santa.

Siempre resulta un problema para nosotros los entrenadores, la vuelta de los jugadores, después de un paréntesis, a los entrenamientos y a la competición, por muy pequeño que este sea. Con el fin de que puedan descansar i disfrutar de unos días con sus familias, sobre todo aquellos que son de fuera de la Isla, sueles apurar en la duración de este descanso i dejas el tiempo justo para poder volver a retomar el trabajo, a ser posible, donde lo dejaste.

Nosotros, con el equipo de EBA del Platja de Palma, tenemos mucha suerte. (_Cuando digo Nosotros me refiero a Martí i a mi). Es un grupo muy dispuesto al trabajo.

Físicamente hay algunas novedades respecto al momento en que lo dejamos. La lesión de Llorenç Llompart en el ultimo partido en la pista de Alfàs del Pí, la falta de ritmo de Sergio, Miki, Berto García i Marcos i la perdida de peso de Biel Torres, tendrán que contrarrestarse con el magnífico estado de forma de Pau y Goyo, la fortaleza física de Berto Alzamora y la considerable mejora de sus problemas físicos de Carlos. Pero seguramente lo que más va a influir respecto a las sesiones de esta semana para afrontar el dificilísimo partido del domingo en casa contra Castellón, será el hecho de haber acabado el año 2010 con una derrota abultadísima en Alfàs del Pí, sobre todo por como se produjo.

Todos  sabemos  que este final de primera vuelta es muy importante para mantener la posición en la clasificación, tanto por la entidad de los rivales como por la dificultad añadida que representa, por si sola, la parada Navideña.

Esta primera semana tenemos que confiar un poco en el “a ver que pasa” y a partir de aquí mejorar y crecer hasta el final de la fase regular, que coincide prácticamente con el parón de Semana Santa.

Tractat d'intencions / Tratado de intenciones

Des de fa molt temps sento la necessitat de contar coses. Coses que tenen a veure amb la meva gran afició, el bàsquet. Fins avui, dia 2 de gener de 2011, he utilitzat altres mitjans: comentaris a la pàgina del club Bahia San Agustín, on ara entreno a l’equip d’EBA i altres fòrums d’opinió de diferents pàgines de bàsquet tècnic, el bloc d’un amic (bàsket  Martí), publicacions digitals i premsa escrita a més d’algun cop la radio i la televisió, però ja està, a partir d’ara aquesta “pissarra” serà el meu suport per fer arribar, a tot aquell que ho vulgui llegir, allò que me passa pel cap respecte al bàsquet de qualsevol categoria. Si, perquè des de les categories de formació fins a l’ACB tot es bàsquet i tindrà el seu lloc als meus pensaments, plasmats a aquestes línies amb la assiduïtat que me sigui possible. Esper compartir molts moments amb vosaltres

Desde hace mucho tiempo tengo la necesidad de contar cosas. Cosas que tienen que ver con mi gran afición, el baloncesto.  Hasta hoy, 2 de enero de 2011, he utilizado otros medios: comentarios en la página del club Bahía San Agustín, donde ahora entreno al equipo de EBA y otros foros de opinión de diferentes páginas de baloncesto técnico, el blog de un amigo (basket Martí), publicaciones digitales y prensa escrita además de alguna que otra vez la radio i la televisión, pero ya está, a partir de ahora esta “pizarra” será mi soporte para hacer llegar, a todo aquel que quiera leerlo, lo que me pasa por la cabeza respecto al baloncesto de cualquier categoría. Si, porque desde las categorías de formación hasta la ACB todo es baloncesto y tendrá su lugar en mis pensamientos, plasmados en estas líneas con la asiduidad que me sea posible. Espero compartir muchos momentos con vosotros.