JO TAMBÉ HO VULL

139-137 final!!. 3 pròrrogues!!. Brutal!!. Ja ho podríem tenir això per aquí. Per aquí tenim equips que, a vegades, en fiquen 60. Ara que els començàvem a tenir tan propers i s’entornen anar. Es tornen allunyar basquetbolísticament parlant. Pel demés sempre han estat molt enfora.

Hi va haver una època on el bàsquet de l’NBA es mirava de reüll, veient el que feien amb admiració i amb la quasi certesa, que mai no hi hauríem de competir amb ells. No per un tema de nivell, (això ja ni es discutia) sinó perquè ells eren els “americans” i la resta d’Europa formava part d’un altre bàsquet. Ells no jugaven contra els que no eren “americans”. Però la selecció dels EE.UU als Jocs Olímpics de Los Angeles 84, formada amb jugadors de mel i sucre pobrets, que miraven de començar, no eren els “americans”, no calia tenir por. Aquests que ens tocaven a la final: Pat Ewing, Chris Mullin, Wayman Tisdale, Michael Jordan, Sam Perkins, Alvin Robertson, Jon Koncak, Steve Alford, Leon Wood, Joe Klein, Jeff Turner i Jim Waterhouse, eren “universitaris”. Pobres nins. A aquests si que els guanyem. 

Llògicament perdérem. Jo diria que amb certa facilitat.

A les 4 del matí com un “campeón” davant de la televisió veient com ens ficaven un clar 96-65, però gaudint de bon bàsquet i de la primera medalla de plata de la història del bàsquet nacional. Ens estaríem acostant?

Pels clàssics i romàntics d’aquest esport en general i d’aquest partit en particular vos deix un trosset del partit a l’inici. Val la pena veure-ho, pels jugadors de la selecció nacional (ara comentaristes), pel cinc inicial dels “universitaris aquests” i pels seus pantalons de xandal.  

  

I tant que ens estàvem acostant. Haurien de passar, però, una sèrie d’anys per poder dir que el bàsquet ACB era proper, al menys, al bàsquet dels “americans”. Fins que una colla d’infants que ja eren campions mundials a categories base, arribaven a la selecció absoluta. Però entre i entre el bàsquet americà, va començar a importar jugadors europeus per les seves franquícies. Els tristament desapareguts Fernando Martín i Drazen Petrovic (emocionant document l’amés per C+ “hermanos y enemigos”) , romperen les fronteres de l’escepticisme que hi havia allà i seguidament, Toni Kucok, Dino Radja, Vrankovic, Vlade Divac, Tikonenko, Sasha Jordjevic, Nenad Krstik, Andrei Kirilenko, Dirk Nowiski, Toni Parker, Boris Diaw, i els ACB Pau Gasol, Raül López,  José Manuel Calderón, Jorge Garbajosa, Juan Carlos Navarro, Rudy Fernández, Marc Gasol i en Fran Vázquez al draft (després en va renunciar) foren reclutats entre d’altres (anomenar a tots es molt complicat) per jugar a la millor lliga del mon. Les distàncies es començaven definitivament a reduir.

Un campionat del mon i una nova plata a uns jocs olímpics ho confirmà. El bàsquet fiba, l’ACB com a bàsquet (es important salvar les distàncies en quan a qualitat física dels jugadors), no hi tenia res a envejar a l’NBA. Inclòs ells, saltant-se la norma que les competicions europees adquirissin normes seves, implantaren la defensa en zona a la seva competició.  

  

Es tornen allunyar. Allà tenen una mica mes clar que aquí, que el be a protegir son els jugadors amb una certa elegància al joc i al propi joc. Jugadors capaços d’inventar cistelles només pel fet de tenir una pilota a les mans. Virtuosos de la pilota, del “dribling”, del tir o de l’esmaixada, però gent que omple pavellons. Jugadors que donen sentit a que una persona es gasti 150$ amb una entrada, unes crispetes, dues salsitxes i dues cerveses.

Aquí, el be a protegir és el bàsquet de molt, molt, moltíssim contacte. El bàsque destructor. A veure qui, amb les armes que sigui, es capaç d’aturar al Navarro, al Carrol o al Mirotic. A veure qui es capaç de destruir el basquet poc especulatiu del barça o del Caja Laboral. I així ens veiem contemplant partits de menys de 60 punts per equip. Siiii, oh, oh, emocionantíssim, però jo el veure per la televisió en tot cas. Jo no trec una entrada per veure 100 punts entre els dos equips, i que dels cent, 50 siguin de tir lliure.

Les defenses han de deixar d’estar per a sobre dels atacs. Els físics dels jugadors cada cop son mes dominants per la defensa i necessitem que sigui a l'inrevés, que siguin  dominats per l’atac. Necessitem saber que volem: Nance o Lambier, Artets o Koby, Gasol o Gortat, Riky o Perperoglu, (amb això no vull dir per res que no hi puguin estar tots els jugadors esmentats) i quan ho tinguem clar, marcar els criteris. 

 

 

Al moment en que estem, que s’ha evolucionat prou com per a desenvolupar l’ “instant replay” seria molt trist haver de recórrer a ell, per comprovar si hi ha hagut la falta dins de temps i poder tirar dos tirs lliures par part de l’equip que la rep, en lloc de poder saber si el tir curt o la safata es bona.

 Només una reflexió. Estàvem molt prop i ens estem allunyant. 139-137 de Lakers vs. Suns, després de tres pròrrogues (112-112, al temps reglamentari, 121-121 a la fi de la primera pròrroga, 130-130 a la fi de la segona) o, per contra el 49-48 del Manressa Alicant de fa poques jornades. I no vos faceu la típica pregunta: Que t’estimes més un partit 50-51 resolt a l’últim segon o un 95 – 110 on els últims 8 minuts no hi ha hagut partit?, perquè la qüestió no es si fa mes mal un cosa al genoll o una als c......  

   

JUGAR PER ASCENDIR. ASCENDIR JUGANT

A la Pàgina de la FEB, en Sergio Valdeolmillos ens parla de “com gestionar l’ascens”.

Amb tres ascensos a les seves esquenes i tractant-se del que, (si no hi ha un dalt a baix, com diem en mallorquí), provarem per quarta vegada des de que en Martí i jo ens férem càrrec de l’equip d’EBA de S’Arenal, vaig voler saber en quines coses hi havia coincidència respecte al que jo pens i el que ens comenta el propi Valdeolmillos i la veritat és que la lectura del seu article me va resultar molt interessant. Diguem que si fora el patró perfecte, als últims anys no ens hem equivocat en tantes coses, encara que n’hi ha algunes que millorar. 

Efectivament la temporada regular representa un cúmul de vivències y experiències que s’han anat formant, per arribar a la fase d’ascens amb una estabilitat emocional correcta i poder afrontar uns reptes que en molts dels casos es decidiran por petits detalls. No sempre es tractarà d’un tema tècnic o tàctic i s’haurà de mantenir un nivell de concentració y de cohesió molt gran per minimitzar les errades y superar els punts d’inflexió negatius que poden haver-hi durant aquesta determinada fase de la competició.

No magnificar les errades i la capacitat de acceptació que d’aquestes tingui el grup, serà una de las claus.

Comenta també que sempre es important compartir sensacions. Es bo que al menys alguns dels jugadors i entrenador hagin viscut experiències similars o semblants. Això sens dubte ajudarà al grup. Jo també pens que el fet que gaire bé el 95% de l’equip, almenys ha jugat una de les tres anteriors fases d’ascens amb l’equip ha d’ésser molt positiu de cara a afrontar-ne una altra.

Diu que “Orientar des de la tranquil·litat i el sentit positiu i no de la obligació imperiosa de guanyar, donaran un major o menor plus a l’equip”. Jo crec que la temporada passada, a l’eliminatòria contra Ciudad Real, ens va poder massa la por a perdre contra un equip que havia quedat molt pitjor classificat que nosaltres a la regular. Estic d’acord respecte a evitar un excés de pressió. En definitiva l’única forma de jugar amb tot el bàsquet que pot desenvolupar l’equip, es no pensar més enllà de la possessió immediata, respecte a les repercussions d’aquesta.

Coincidim en que els aspectes psicològics, físics o tàctics son importants. Quan arribes a aquesta fase de la competició es suposa que has d’estar be en els tres per assolir un objectiu, però la teva filosofia de joc es la que ha de prevaler en el desenvolupament del joc del teu equip,

L’aspecte psicològic sí que crec que es mes determinant en certs moments d’un ascens. Com dèiem abans, s’ha d’estar prou preparat psicològicament per evadir-se i no pensar en terminis que no siguin immediats. 

L’aspecte físic segueix essent important tant a nivell de prevenció de lesiones com de recuperació entre partit y partit.

Com afrontar l’ascens de forma global, no només a nivell dels teus jugadors, sinó de tot  l’entorn del club; com afrontar cada partit en funció de la victòria o la derrota; la capacitat que tenim dins l’equip i dins el vestidor d’oblidar y reconduir les errades, ja que cada partit es diferent; com influir en els estats d’ànim, antes, durant y després, en definitiva, molts factors que facin no afeblir-nos en el trajecte y ser capaços de canviar mentalment de l’eufòria a la realitat del següent partit o del estat emocional baix a un nivell estable para tornar a competir de igual a igual, marcaran el rendiment adient i necessari per assolir l’objectiu. Tal vegada per aquí poden venir les primeres millores respecte a d’altres anys. Unes eliminatòries a dos partits (anada i tornada), permeten una errada (que no hi ha perquè aprofitar) i en cas de guanyar el primer partit no es té absolutament res. Minimitzar el primer partit tant si es guanya com si es perd es important. A més, totes, absolutament totes les coses que es diuen, fan i pensen qualsevol persona propera a l’equip, repercuteix amb molta força sobre aquest, tant per be (per tant, no es tracta de no fer res), com per malament. (o si).

El propi play-off duu implícit un factor de pressió al que no hem de sumar-ne d’altres sinó provar de conviure amb la situació des del teu equip i des del teu club amb la major tranquil·litat possible i sobre tot, mirar de controlar els factors emocionals y tots aquells que poden alterar la feina de l’equip. Aquest tipus de situacions han d’ésser planificades prèviament, juntament amb els jugadors i el club, marcant unes pautes d’actuació de la plantilla y del propi club.

Cada cop veig a l’equip molt més sòlid. A aquesta alçada la temporada passada deixàrem de competir. Gaire bé amb coincidència de dates, jugàrem a casa contra Almàssera guanyant però encaixant molts punts, perdérem a Castelló bastant fàcil i a casa contra Gandia per 20 punts. Guanyarem en un mal partit a Alginet amb nomes 77 punts en atac i després a casa guanyarem de nou a Calp per 30. Perdérem a Muro a l’última jornada quan el Mallorca  ja estava descendit. A les ultimes 6 o 7 jornades no competírem. Enguany no serà així. Haurem de canviar el “refranero español” com diu en Rafa March, però per  un ascens val la pena fer-ho.

LA PRIMAVERA ¿LA SANGRE ALTERA?

Definitivamente si.

No hace demasiado, un par de semanas, en una de las profundas conversaciones que tenemos Martí y yo después de un entrenamiento o en alguno de los desplazamientos, después de desayunar en el descanso en la habitación del hotel, no recuerdo exactamente cuando, le comente que posiblemente el mes de marzo seria el mas complicado de la temporada, por los condicionantes que lo rodean. Uno de esos condicionantes es sin duda la primavera.

Es como una película de intriga: sabes que la va a matar y sabes donde, solo te falta saber con que y en que momento exacto, pero que la mata es seguro. Y aun así nos sorprendemos. Irremediablemente el mes de marzo llegará. El avance inexorable del tiempo lo insinúa y aun así cuando empiezas a ver actuaciones sorprendentes en los entrenamientos o en los partidos, te sorprende. Consultas el calendario y ¡ya esta! Marzo. No sirve de nada hablar con ellos. Preguntarles. Nada. La culpa no es de nadie. Prueba a ver. Pregunta quien ha sido. Te van a decir que el coronel tapioca en la biblioteca con el candelabro (o “con el candelero”, que dirían las princesas de barrio)

En la última semana o diez días, han pasado en el mundo del baloncesto, una serie de cosas que, si te pasan en noviembre o enero tienen una explicación lógica, pero que si pasan ahora, final de febrero principio de marzo, es que se acerca la primavera.

A saber:

En la NBA, (comentado por Martí en su espacio radiofónico) concretamente en la franquicia de los Pistons de Detroit, el llamado a ser su gran estrella, Tracy McGrady, junto a su compañero de equipo Ben Wallace no se presentó a un entrenamiento alegando que habían perdido el autobús. Claro, pierden el autobús y como está lloviendo, no pueden ir con el vespino que les han puesto los Pistons. Después de la preceptiva sanción económica por parte de la franquicia, el entrenador John Kuester, no tiene otra ocurrencia que, para aseverar el castigo por la indisciplina, dejarles sin jugar un solo segundo en el partido contra Phila76. En un lance del mismo, Kuester es expulsado y Mr. McGrady y compañía empiezan a partirse el pecho en el banquillo por la expulsión de su entrenador. Las imágenes le delatan. Buenos son los americanos ,sabiendo que la estrella está castigada, para ponerle un par de cámaras fijas.

En la Liga LEB ORO:

Después del partido que Aguas de Sousas Orense jugaron y perdieron contra Obradoiro Bluesens, (6 puntos de Corbacho pequeño) los entrenadores de ambos equipos, por turnos establecidos, dieron sus ruedas de prensa.

Moncho Fernández  seguramente no estaba demasiado contento con el rendimiento de su equipo. El segundo clasificado ganando solo por dos puntos en casa del último, no debe ser para tirar petardos, pero se ganó y estas cosas pasan (¿esto último me suena de algo? ¿un dejâ vieu? Bueno es igual…). Ahora bien, Rafa Sanz se queda a gusto.

-A gusto- utilizado como frase hecha, porque no creo que haya un solo entrenador que disfrute de poner verdes a sus jugadores. Primero porque, implícitamente aceptas que no has sabido llegarles, transmitiéndoles lo necesario para cambiar dinámicas, (Rafa Sanz sustituye a Paco Garcia para evitar el descenso hace algo mas de dos meses) y segundo, porque no te gusta airear que estas rodeado de gente vulgar, porque eso solo lo hace la gente vulgar, para esconder su propia vulgaridad.

Sobran comentarios. Aquí tenéis el video. Son 9’52”, pero no tiene desperdicio. A parir, les pone a parir.

Liga ACB

Ha sido el bombazo de hoy y sin duda el detonante que ha hecho que, a la llegada del entrenamiento y después de dar buena cuenta de un magnífico frito de pescado y marisco, regado todo ello con una fresquita cerveza, haya decidido escribir el comentario.

Messina se ha ido del Madrid. A mi me da que pensar. Jugaban el último partido de la segunda fase de la Euroleague de baloncesto. El partido no tenía trascendencia alguna. El Madrid ya era primero de grupo y el Montepasci Siena segundo. No sé.Traian un par de derrotas en ACB, pero...

Tampoco era necesario dar esa imagen. Pero, sin duda eso ha tenido que ser la gota que ha colmado el vaso de la paciencia de Ettore. De mi propia cosecha diré, que como a la cúpula del Madrid, Mourinho no les deja meter mano en el futbol (comentar también que el luso vive en una primavera continua), pues la meten en el baloncesto. Jugadores que no ha pedido el entrenador y que han sido fichados; un proyecto a medio-largo plazo por parte de uno y urgencias por parte de otros, bajo rendimiento de jugadores llamados a ser importantes y otros como Llull tirando del carro.

Hay que estar en el sitio de Messina para entender la dimisión. Pero la imagen de los jugadores, abucheados desde incluso antes de terminar la primera parte del partido, es totalmente incomprensible. Es primaveral. Yo creo que si. Y eso, que todavía no está aquí.