BÀSQUET

BÀSQUET

dijous, 24 de febrer del 2011

LA*11 (Los Angeles 2011)

Una Vergüenza. Esto es lo que me pareció el All Star de la NBA de los Angeles  2011 (LA*11). Desde los calcetines a cuadros hasta el claro contrato que exhibió McGee al cambiarse de zapatillas para hacer el ridículo en la final contra Griffin y pasando por el concurso de habilidades, que es una parte del fin de semana de las estrellas americanas que nunca entenderé, todo prescindible.

Antes de continuar tengo que confesar que no soy anti-americano ni mucho menos, pero no me gusta como tratan el juego. No hay una razón especial, pero si muchas básicas que para que sea así. Últimamente ya no me gustaba, pero se me cayeron de la parra en el concurso de mates del 2009. No me parece bien que valoraran tan mal el mate que hizo Rudy con la colaboración de Pau Gasol, por el hecho de ser español. De hecho algunos jugadores con mas potencial físico lo han hecho posteriormente y han sido mejor valorados. Los mismos jugadores que se quedaron a cuadros y sin entender nada, cuando el mismo Rudy se quito la camiseta de los blazers con el número 5, para exhibir la “vintage” de Fernando Martín (EPD) con el número 10. También ganó quien tenia que ganar y ese no era el español.

Como os lo digo. Hace ya unos años que el All Star ya no está en mi agenda. Antes, no se me hubiera ocurrido perdérmelo. Yo era de los que me ponía el despertador a la hora que fuera para levantarme a verlo y luego si era necesario, volverme a acostar a las tantas. Pero ya no. Me parece una tomadura de pelo.

Los Magic, Bird, Jabaar, Worthy, Thomas, Parish, McHale, Wilkins, Green, Jordan, Mulin, Pipen, Rodman, Ewing, Robinson, Barkley y tantos otros que me tenían pendiente de la pantalla a altas horas de la madrugada, han sido sucedidos por una banda de “jugones”, mucho mas físicos, mucho mas técnicos, mucho mas altos y mucho mas ricos, pero que no respetan ni la mitad que lo hacían sus antecesores lo que representa el juego del baloncesto y sobre todo, no respetan tampoco a los seguidores, a los “fans”. Pero no a los que pagan 15.000 dólares por una entrada y van al partido. Sino a los que están en lugares tan remotos como por ejemplo… Mallorca y quieren ver un espectáculo digno de los que son sus ídolos, referentes o admirados personajes del mundo de la canasta.

Este último de Los Ángeles lo he visto a partes en los informativos y en las repeticiones que hacen en C+ deportes. Y no me ha sorprendido. Sabia que seria una birria. Lo único que me gustó fueron los números de Pau Gasol. Honesto siempre consigo mismo y con el juego.

El “Celebrity Game”.
Con la primera cita ya te dicen de que va a ir el fin de semana. Justin Bieber fue el MVP. Evidentemente hay que tener en cuenta quien vota el galardón. El pobre no tiene pinta de nada. Ni siquiera de cantante “teenager”. Bueno adolescente si lo es. Aunque estos americanos alargan la adolescencia de sus productos mientras venda (vete tu a saber la edad que tiene). Sino que se lo pregunten a Macaulay Culkin. Por cierto, no me gustó ver a Scootie Pippen, a Magic y a AC Green participar de esta burla.

Concurso de habilidades.
Lo ganó Stephen Curry. Aquí tenéis el video para que lo veáis. Pero solo eso. Los pases picados no se dan así y los pases de pecho tampoco. Es un muy buen jugador, “sophomore” y baila bien en el coche. Sobre todo “The time (Dirty Bit)” de Blakc Eyed Peas, quizás ganó por eso, porque quien votaba era el propio público.



Rookies vs Sophomores.
Un partidazo, si, un partidazo. Pero como Griffin había decidido que quería jugar todo (además del partido este, quería participar en el concurso de mates y jugar el partido de las estrellas), los dueños de la franquicia de los Clipers, por miedo a que se lesionara, "pidieron" a los entrenadores de los Rookies, que no jugara demasiado, pactando incluso el máximo de minutos que jugaría, con lo que, el que esperaba ver al mejor jugador, al menos en lo que a espectáculo se refiere, pues a fastidiarse. Que te has levantado a las 3'00 para verlo, pues ajo y agua. ACLARACION (aunque él en realidad es Sophomore, no pudo debutar la temporada pasada por una grave lesión que le mantuvo en el dique seco toda la temporada, por eso jugo con los Rookies. Para eso esta la regla. Para romperla.)

Concurso de triples.
Bueno, vamos a ver. Se supone, solo se supone, que los que están en el concurso son los mejores tiradores de 3 que hay en la liga. Recuerdo que Larry Byrd participó varias veces en el concurso y, al margen de ganarlo algunas de ellas, las series eran, pues lo normal en estos casos, o al menos lo que yo considero normal 18, 19, 20, 22 puntos de los 30 posibles (5 carros con 5 balones cada carro, donde los primeros 4 balones valen 1 punto y el quinto de cada carro, tricolor, vale 2). Los hubo, entre ellos Paul Pierce que hicieron el ridículo. Explícale tu a tu hijo, seguidor de los Celtics, que es que hoy no ha querido, o no ha podido o… que se yo. Explícaselo. Este también es de los Celtics, pero los mete. 




Concurso de mates.
Puede pasar que en un momento dado, te puedas quedar sin ideas, no sabes que hacer y por una pasta y para que se vea el coche nuevo de no se quien, te proponen saltarlo y tu, con tus calcetines nuevos, decides hacerlo, eso si, por la parte que no hace falta saltar para rebasarlo porque a cualquier hijo de vecino le llega por las rodillas. Vale. Ahora bién, que gastes tus mejores mates en la primera ronda, porque si pasas a la final y enseñas el nuevo diseño de zapatillas de… (marca que no voy a nombrar) la pasta que ganas es mucha más que la que ganarías si fueras el campeón del concurso, es simplemente patético y vergonzoso. Como siempre, ganó quien tenia que ganar. ¡Ah¡ ¿porqué no participó Lebron? Miedo a Griffin o que no es lo suyo compartir protagonismo? Disfrutad con esto.



El partido de las estrellas.
Muchos puntos. En condiciones normales podríamos decir que los ataques superaron a las defensas, pero seria mentir. La poca vergüenza superó todo. Ganó quien tenia que ganar y fue MVP quien tenía que serlo. En la ciudad del cine el guión fue perfecto, pero con la intriga que tienen las instrucciones de uso de una alfombra.

El otro desafío impactante y emocionantísimo en el que una persona de cierta edad, exjugador, junto a una jugadora en activo y una persona famosa hacen un equipo y tienen que meter canastas desde no se donde, o algo así, ya no lo vi., ni siquiera en repetición. Me negué.

Todo sazonado con unos espectaculares (por no decir otra cosa) calcetines a cuadros que seguramente se venderán como rosquillas, churros, porras o tortitas con mantequilla y sirope, que es lo que desayunan.

Lo peor es que a esto no le va a poner remedio nadie. Sinceramente, creo que no tiene. El comisionado David Stern, seguramente quisiera que fuera más apasionante este fin de semana, pero todos los participantes ya están pensando en la segunda parte de la liga,  últimos traspasos (trade deadline), algunos para llegar frescos al play off, y otros atareados en preparar sus vacaciones ya que llegaran pronto.

dilluns, 21 de febrer del 2011

BALL DE CATEGORIES/ BAILE DE CATEGORIAS

A la publicació digital www.muevetebasket.com de la que soc un fidel seguidor, el seu web màster, Luís Clausín, publicà fa uns dies un comentari al respecte de la recent desaparició de la categoria de LEB Bronce, deixant sobre la taula la possibilitat que la següent sigui la LEB Plata, fent-se ressò d’una noticia publicada a la Voz de Galicia.

A l’últim desplaçament a Menorca (varen passar moltes coses a aquest desplaçament), abans del partit de l’horabaixa, els directius caps d’expedició encapçalats pel president, ens comentaren al Martí i Jo, que des de la federació s’havia fet arribar als club sol·licitud de propostes respecte a l’organització de les diferents competicions.

Ja havia sentit abans comentaris al respecte sobre aquest tema, i “quan el riu sona, alguna cosa porta”. (no es una traducció lliure de la dita en castellà, reialment es diu així)

Es cert que hi ha molts club, massa, que superats pels problemes econòmics, no poden fer front amb els compromisos adquirits amb els entrenadors i jugadors de les seves plantilles. Problemes econòmics que es veren agreujats en el seu moment per l’ànim de jugar a una categoria prou atraient per els potencials espònsors, ja que (encara que no sempre) pot fer que les aportacions siguin mes importants.
Alguns s’arrisquen però d’altres simplement, ja sabent-ho, surten a una competició que no poden assumir. Això últim però, no es soluciona amb una remodelació de les competicions.

Però parlant de com hauria de quedar la piràmide de les competicions, crec que si el mal, a banda de la crisi, va unit a una ampliació progressiva de categories entre l’ACB i la EBA, el remei segurament estigui precisament en el procés invers.

Mirant-ho des de un punt de vista pràctic tal vegada: ACB, LEB, EBA i les Nacionals seria el més lògic i senzill. Però el que segurament solucionaria els problemes actuals, seria ésser mes estrictes amb els terminis i tancar les inscripcions a la data assenyalada sense pròrrogues, moratòries i parts i quarts.

Però el que es segur, es que no es pot donar la situació en que un equip no pugui sortir a una categoria determinada, per suposats problemes en la documentació i finalment surti a una altra superior, gràcies a una moratòria o a d’altres favors per poder emplenar el grup corresponent, perquè això condemna irremediablement al club, que comparteix culpa amb qui proporciona aquests favors. A més, ho pateixen els de sempre: Els professionals.

Per altra banda, ara tot son comentaris respecte a com quedaran les categories la propera temporada. Ara tota l’atenció esta centrada en els propers mesos de juny i juliol. Com si no tingués mes importància el temps que falta fins a llavors. Com si es pogués pitjar el “>>”   i ala, pegar un bot. (el dia que es pugui fer, algú ho farà).

Encara queden molts horabaixes per gaudir de l’equip. Tant en Martí i jo a diari, com la gent que (cada cop mes), venen a veure els partits al pavelló els diumenges. N’Aito Garcia Reneses, gran entrenador, un dia me va dir: “En esto del baloncesto hay que aprender a disfrutar el momento,pensando en que no hay mañana, porque no depende de ti como entrenador, que lo haya”.
 
 
En la publicación digital www.muevetebasket.com de la que soy un fiel seguidor, su webmaster, Luís Clausin, publica un comentario al respecto de la reciente desaparición de la categoría de LEB Bronce, dejando sobre la mesa la posibilidad de que la siguiente sea la LEB Plata, haciéndose eco de una noticia publicada en la Voz de Galicia.

En el último desplazamiento a Menorca (pasaron muchas cosas en este desplazamiento), antes del partido de la tarde, los directivos jefes de expedición encabezados por el presidente, nos comentaros a Martí y a mi, que desde la federación había llegado una solicitud de propuesta respecto a la organización de las diferentes competiciones.

Ya había oído antes comentarios al respecto sobre este tema, y “cuando el río suena, agua lleva”.

Es cierto que hay muchos clubes, demasiados, que superados por los problemas económicos, no pueden hacer frente a los compromisos adquiridos con los entrenadores y jugadores de sus plantillas. Problemas económicos que se vieron agravados en su momento por el ánimo de jugar en una categoría suficientemente atrayente para los potenciales sponsors, ya que (aunque no siempre) puede hacer que las aportaciones sean más importantes.

Algunos se arriesgan y otros simplemente, ya sabiéndolo, salen en una competición que no pueden asumir. Aunque esto último, no se soluciona con una remodelación de las competiciones.

Pero hablando de cómo tendría que quedar la pirámide de las competiciones, creo que si el daño, a parte de la crisis, va unido a una ampliación progresiva de categorías profesionales entre la ACB y la EBA, el remedio seguramente esté precisamente en el proceso inverso.

Mirándolo desde un punto de vista práctico quizás: ACB, LEB, EBA y las Nacionales seria lo más sencillo. Pero lo que seguramente solucionaría los problemas actuales, seria ser mas estrictos con los plazos y cerrar las inscripciones en la fecha señalada sin prórrogas, moratorias y tratos de favor.

Lo que es seguro, es que no se puede dar la situación en que un equipo no puede salir en una categoría determinada, por supuestos problemas en la documentación y finalmente sale en otra superior, gracias a una moratoria u otros favores para poder completar el grupo correspondiente, condena irremediablemente al club, que comparte culpa con quien le proporciona estos favores. Además, lo padecen los de siempre: Los profesionales.

Por otro lado, ahora todo son comentarios respecto a como quedaran las categorías la próxima temporada. Ahora toda la atención está centrada en los próximos meses de junio y julio. Como si no tuviera mas importancia el tiempo que falta hasta después. Como si pudieras apretar “>>” y ala, saltar (el dia que se pueda hacer, alguien lo hará).

Todavía quedan muchas tardes para disfrutar del equipo. Tanto Martí y yo a diario, como la gente que (cada vez mas), vienen a ver los partidos al pabellón los domingos. Aito Garcia Reneses, gran entrenador, un dia me dijo: “En esto del baloncesto hay que aprender a disfrutar el momento, pensando que no hay mañana, porque no de pende de ti como entrenador, que lo haya.  
 

dimarts, 15 de febrer del 2011

TU A MADRID I JO A CALP



Diumenge 13 de febrer: Campions com havia d’ésser

Madrid. 19’00 hores. El Madrid i el Barça s’enfronten a la final de la copa del Rei de bàsquet. L’amfitrió, el Reial Madrid, no guanya la final de la copa del Rei des de l’any 1993 però que no la guanya contra el Barça, des del 1989 (ambdues a La Coruña). Les últimes tres finals en les que s’han enfrontat les ha guanyades l’equip català (2001 Màlaga, 2007 Màlaga i 2010 Bilbao) En definitiva una gran oportunitat per tornar ser campió per part dels blancs. Hauran de lluitar contra el fet que des de 1984 (Cai Saragossa campió a Saragossa) només el TAU a Vitòria al 2002 fou campió com amfitrió i contra el bàsquet de gaudir i no especular del Barça. Aquests tenien en contra que fins avui, només ells mateixos als anys 1987 i 1988 havien repetit com a campions. Anteriorment els rivals, a les edicions del 1985 i 1986.

Ja ho vaig comentar a l’article de fa una setmana DE COPES AMB 8 AFICIONS: Si la final es contra el Madrid toca guanyar. No podia ser d’una altra forma. Record que estant a Alacant i parlant amb en Martí, en Joan i en Guillem (els directius) respecte de la final que es jugava a l’horabaixa, els vaig comentar que si l’antibàsquet d’en Messina guanyava la final, hi havia prou motius per deixar-ho. No va ser així, menys mal. Així i tot, a Madrid estan contens. Pobres.

El que si es cert es que es va veure la millor versió de l’amarrategui-bàsquet del meu, descendit del pedestal on el tenia, Ettore Messina. Però d’aquí a que l’èxit del Madrid consisteixi en haver pogut competir 30 minuts i que l’equip ha donat una passa endavant, me pareix molt pobre per una plantilla com la blanca.

El tema del SR. Arlaukas, doncs que voleu que us digui... prescindible, totalment prescindible. Si no que m’expliquin a sant de què han fitxat a un tio que utilitza un canal de televisió per quedar per sopar amb el Jonny Rogers (ex-Pamesa i Reial Madrid), que a més de l’intel·ligible accent americà que té no aporta absolutament res a la narració i fa aportacions del tipus “ellll madruuuid tiene 55 faltas pra gastar” fent apologia del joc brut i destructiu. Lamentable. Menys mal que entre en Manel Comas i l’Arsenio Cañadas, posaren una mica de seny, de contar el que passava i algun comentari tècnic que de tant en quant esta be.

Voldria tenir un record a mode de reconeixement per l’afició baskonista. Els que hem pogut anar a veure algunes edicions d’aquest gran torneig de bàsquet, ho hem viscut i vos puc dir que posa els pels de punta. Tota una afició cantant i animant a pesar de la derrota,fins que l’equip surt dels vestidors ,només ho fan ells. Possiblement eren 2500 o 3000 els desplaçats a Madrid des de Vitòria (tinc la sort de poder contar amb amics baskonistes des de l’edició del 2006 a Madrid . Aupa Santi, aupa Aingeru). Vaig dir que guanyarien per golejada i així va ser. Veure video a ACB.com "vivimos el post partido con la afición del Caja Laboral" 


Per la propera edició sona molt fort el Palau Sant Jordi. Si ho hagués dit n’Arlaukas no ho esmentaria, però ho va dir en Cañadas i per mi te més credibilitat. Ens haurem de posar a negociar ara ja per la propera edició, perquè, no poder assistir a aquesta cita un any val, ara be, l’any que ve si es a casa... Però be, això ja es una altra història.    

dilluns, 7 de febrer del 2011

DE COPES AMB 8 AFICIONS

Dijous comença la Copa del Rei, el torneig del K.O., la competició en règim de concentració per excel·lència. Per guanyar-la has de sortir vencedor dels tres partits que jugues, en el millor dels casos, en quatre dies. Y tots els jugadors han ficat a les seves maletes 4 calçotets. Tots sabeu de que parl.
 
Encara que enguany no hi podré anar per les obligacions amb l’equip d’EBA, aquesta setmana toca sortir de copes per Madrid. Si algú pot agafar uns dies de vacances i fer una escapadeta a veure-la, que no s’ho pensi ni un moment. No hi ha competició a Europa que sigui capaç d’oferir un nivell de bàsquet com el que ofereix aquesta i sempre hi ha entrades, vos ho puc assegurar.

Des de l’edició del 2004 a Sevilla, només he deixat d’anar a la que es va celebrar a Madrid l’any 2009. A Sevilla, on en Rudy Fernández, a pesar de perdre la final contra TAU Vitòria, va ser nomenat MVP del torneig, sobre tot gràcies als halley hoops que el feren famós a l’ACB, vaig quedar enganxat a aquest torneig. Vaig poder fer-me una foto amb el Jerry West. Si, el llegendari. L'anagrama de l'NBA.




Abans vaig anar a veure algunes final Four de lliga Europea (Saragossa, Paris i Madrid), alguns Open McDonalds (a Madrid i a Paris), fase regular de lliga Europea a Barcelona i a Treviso, a més play off de la pròpia ACB a molts d’indrets, però la màgia de la Copa només la té la Copa

Es una competició on no s’especula amb el joc, com passa, (afortunadament cada cop menys) amb la Final Four de la Eurolliga. En aquesta competició casolana els equips ja s’han enfrontat alguns cops i no val especular. O fas un gran bàsquet o te’n vas a casa.

Si  a més, l’equip del que ets simpatitzant la guanya (tothom sap que soc del Barça), doncs encara més. I encara més si és contra el Reial Madrid. De fet només l’ha guanyada quatre cops en els últims 10 anys: 1 cop contra el TAU i tres contra el Madrid. L’ultima vegada que el Madrid va guanyar una final al Barça va ser a l’any 1989 a La Coruña. I en guany es poden tornar trobar a la final. Apassionant. Lluitar contra la història i rompre la regla de no poder guanyar aquesta competició dos anys consecutius, serà divertit.

Però com sempre hi ha d’haver sorpreses. I enguany no ha d’ésser una excepció. Comentem els encreuaments:

Quarts de final – dijous

BLANCOS DE RUEDA VALLADOLID – POWER ELECTRONICS VALÈNCIA
El sorprenent equip entrenat per Porfi fisac contra el reviscolat València de Pesic. A priori, la plantilla valenciana es superior. Sobre el paper els Augustine, Lishchuk, Javtokas, Clavel, Pietrus i companyia s’han de menjar a la pintura als Marcus Slaughter, Lamont Barnes, Edu Ruiz i Nacho Martin, però son caps de sèrie per alguna cosa més que casualitat. Serà un gran primer partit.

REIAL MADRID – GRAN CANARIA 2014
El partit es desigual. A banda del potencial Madridista, (per a mi encara no ho ha demostrat a la competició) els canaris acaben de perdre a Savané i amb ell el seu carisma i implicació, però mantenen el canell d’en Carrol molt calent. Els que segurament es deixaran sentir a les grades i les vestiran de groc canari son els “pio, pio”. Ull: els dos que es passegen per les grades amb un plàtan gegant i unes perruques platejades son molt divertits, sobre tot fora del pavelló a les tasques.

Quarts de final – divendres

CAJA LABOAL – BIZKAIA BILBAO BASKET
La igualtat que envolta un derbi, es traslladarà sens dubta al palau de la comunitat de Madrid, per tant igualtat màxima en principi. Al menys a la pista, perquè a les grades la afició del Baskona Vitòria guanyarà per golejada. Sempre ho fan.

REGAL FUTBOL CLUB BARCELONA – DKV JOVENTUD
En altres circumstàncies hauria d’esser mes igualat per tractar-se també d’un derbi. El que passa, es que l’equip de la penya arriba molt i molt tocat per les lesions. Sense n’English al perímetre i els centímetres d’en Henk Norel, de nou els joves hauran de demostrar el que poden fer, però el Barça no es el Menorca.

Semifinals- divendres
POWER ELECTRONICS – REIAL MADRID
CAJA LABORAL – REGAL FUTBOL CLUB BARCELONA

La de divendres serà una jornada espectacular, brutal, per no perdre-se-la. Ara mateix els millors quatre equips de la lliga i de lo millor d’Europa.
Jo seguiré apostant per els Catalans. Encara que no estan passant per el seu millor moment, la llargària de la plantilla farà que puguin arribar be a la fi del partit i a la final. I si es contra el Madrid toca guanyar.

Però no acaba tot aquí. Abans als matins al poliesportiu Magariños, bressol de l’Estudiantes de Madrid, es juga la MINI COPA. No te perdó no anar-hi, al menys a les jornades de dissabte i diumenge. Els equips infantils dels mateixos que juguen la competició dels grans, (enguany toca a la generació del 97) juguen un torneig de molta qualitat i per on han passat molts dels jugadors que ara ja son a l’ACB. Precisament, el primer any que vaig anar a gaudir d’aquest esdeveniment a Sevilla , el Riki Rubio hi jugava, però amb la penya. A l’edició passada a Bilbao (Barakaldo) el mallorquí Marc Bauçà  fou l’MVP.

I parlant d’en Riky Rubio, encara tinc a la retina l’última cistella del segon quart al partit contra Power Electrónics del diumenge al mig dia (menys mal que els d’una cadena que no diré no ens negaren la senyal). Però no es la primera vegada que ho fa. Haig de dir com anècdota que abans de partir cap al vestidor per rebre les últimes instruccions abans de començar el partit, tira des de mitja pista fins que aconsegueix fer cistella. No és casualitat. Aquí teniu un vídeo on ho podreu comprovar. 




Per acabar però no menys important, les aficions. 8 aficions dins el mateix recinte a l’hora, impensable amb d’altres esports (exacte... el futbol), gaudint únicament de bàsquet al pavelló i vestint de color els carrers de la capital designada. He de dir que tinc bons amics a l’afició de Vitòria, amb els que he pogut compartir algunes “copes” ja. No us perdeu tampoc aquests moments d’intercanvi d’experiències. 

Enhorabona al que aneu a veure la Copa del Rei. (no deixeu d’anar a Magariños  a la Mini Copa encara que... hi hagi una mica de son). Me doneu molta enveja. Gaudiu-la, val la pena. Però ull: és addictiva. No podreu anar-hi només un cop.

dijous, 3 de febrer del 2011

SORTIDA DE PRESSIÓ - Crear espais per ocupar espais

Al bàsquet de formació és molt comú veure partits amb molta diferència de nivell entre els dos equips. La marca de 50 punts d’avantatge per un dels equips,  establida com a punt on l’acta es tancarà i el marcador deixarà de sumar cistelles, moltes vegades es curta. He vist partits on al segon quart ja s’ha tancat el marcador.

Que passi això al nostre bàsquet del futur es inevitable. Que a la grada, els pares segueixin apuntant les cistelles que fa l’equip on juga el seu fill, per saber finalment quina ha estat la diferència final de punts es trist, però ho es més que l’objectiu d’alguns dels equips sigui precisament que s’arribi a aquesta barrera el més prest possible. Comentaris del tipus “no hem tancat el marcador fins al tercer quart” no fan més que tirar una altra palada més de terra sobre els ciments del bàsquet. Es molt trist, però es mes cert.

Al curs de Iniciació que es va fer al Pla de na Tesa a finals de desembre i principis de gener, on vaig tenir la responsabilitat d’explicar l’assignatura de Tècnica Individual, vaig ésser preguntat al respecte dels equips que pressionaven tota la pista durant tot el partit, per tal de tancar el partit el més prest possible. Després de criticar severament el fet que tancar el marcador fora l’objectiu i no la conseqüència de la feina feta als entrenaments i al camp el dia de partit, vaig proposar que als jugadors se’ls donés arguments per treballar contra aquest problema, amb el simple concepte de “crear espais, per ocupar espais”.

Formaria part més de l’assignatura de tàctica individual que de la que vaig donar. Esper que vos serveixi.

Avui mostrarem un moviment per sortir de la pressió sense problemes, en el cas que hi hagi 2x1 quan entra la pilota a la pista. Partirem de la situació de treta de fons.

Un jugador traurà de fons, sobre qualsevol dels dos jugadores que tingui mes propers (hem triat que 4 treu sobre 1). El que no rebi (2) crearà un espai que serà ocupat per el jugador que a tret de fons (4). El jugador amb la pilota (1) tindrà dues possibilitats de passada quan rebi el 2x1: el jugador que talla (2) i el que ha tret de fons i entra a la pista al seu lloc (4). Segurament el defensor del que treu farà aquest primer 2x1 a 1.



A mitja pista es treballarà el mateix concepte de crear espai per ocupar espai, per evitar les defenses ja fitxades, creant 3 també un  espai per ésser ocupat per el que ha tallat (2) i d’aquesta forma a més, obrir dues posicions de passada, una per cadascuna de les dues possibilitats de sortida (a 3 des de 4 i a 2 des de 1).

L’últim jugador a la pista (5) recolzarà la pujada de la pilota depenent de per on es faci.

Es important que el jugador que te la pilota a la pista de defensa (4), on rebem la pressió després de cistella, tingui la possibilitat de donar una passada sempre al darrera (1). No s’ha de fer creuar la pilota massa prest, sempre controlant els 8 segons. Creuar la pilota a la pista d’atac amb molts jugadors a la de defensa, ens pot donar problemes.


                                                                               
Aquest tipus de treball pot parèixer molt complicat per a jugadors en plena formació, i ho serà si no es planteja com toca, es a dir, com a concepte bàsic de joc sense pilota (crear espais per ocupar espais) un cop marcades les posicions en atac i la feina per rebre (anar a cercar la pilota a la banda on la tenim).

Nosaltres, abans d'això, ja hem inclòs a la rutina de feina en atac,que la pilota es puja per les bandes (al mig de la pista hi ha tota la defensa baixant a balanç) i no es canvia la pilota de costat en diagonal. O passada vertical per la banda, o passada horitzontal per canviar-la de costat.

dimarts, 1 de febrer del 2011

GANAR SIEMPRE - solo castellano


Camilo José Cela, en su época de senador, fue recriminado por un colega de cámara por estar un poco… traspuesto en su escaño, diciéndole: ¡Señor Cela! Está usted durmiendo. El contestó: no. Estoy dormido. Fue de nuevo increpado: es lo mismo, contestando Don Camilo: no, “no es lo mismo estar durmiendo que estar dormido, en cuanto que no es lo mismo estar jodiendo que estar jodido”.

¿A que vendrá esto?

El sábado jugamos un mal partido. Muy malo. Es increíble pero tenemos seguidores en Menorca, grandes aficionados y conocedores del juego, que ya nos habían visto antes y me dieron su opinión respecto de cómo vieron al equipo. ¡¡¡estabais dormidos!!! Me decían. ¡¡¡Desconcentrados, como en otro sitio!!!

La verdad es que si. El sábado hicimos un partido malísimo en todos los aspectos. En la otra derrota que ya habíamos encajado, pudimos mantener un buen nivel en defensa, pero el sábado no. Encajar 96 puntos (25 más que la media por partido) fuera de casa, te deja pocas posibilidades. En cuanto al ataque, cuando tus tres mejores anotadores terminan con valoración negativa, no es necesario buscar más explicaciones.

No es buscar excusas. Como no lo es tampoco decir, que ni el más optimista podría haber pensado en el mes de septiembre, que finalizado el mes de enero estaríamos lideres con un balance de 12/2.

Pero así es. Tuvimos un muy mal partido en casa del cuarto clasificado (10/4 – ahora tercero) y perdimos. Igual que el segundo clasificado (11/3) perdió en casa del quinto (8/6) y el tercer clasificado (10/4 – ahora cuarto) en casa del noveno (7/7 – ahora séptimo). Todo en la misma jornada. Pero mucha gente no se explica todavía como. Como es posible. Incluso ha salido en prensa. En toda. Aunque realmente es normal. La noticia estriba precisamente en que perdimos.  

Una nueva incorporación que no debutó aunque viajó, dos recién recuperadas lesiones con un rendimiento de un 60% en el mejor de los casos, un jugador al que no dejaron ni correr por la pista, a tenor de los números que venia de hacer en la anterior jornada, el mal momento de uno de los jugadores que mas en forma ha estado durante lo que llevamos de temporada y el mal partido del jugador que mas en forma estaba en este momento, tal vez no sean suficientes razones para perder un partido, pero así fue.

Posiblemente dimos la impresión de estar durmiendo o de estar dormidos. Puede ser. No lo sé. Aunque si  sé que el equipo no está  riendo. El equipo está   jodido.